5+7+5 (una mica de poesia i una mica de música en una nit d'estiu), i s'acaba el joc d'un juliol encara ennuvolat, plujós i poc seriós

El programa diu, i copio textualment encara que sense la tipografia en blanc i groc del full:

Divendres 22 de juliol, a les 22

Recital de poesia
Poesia als parcs a càrrec de

Carles Lapuente i Rosa Pou

Música: Xavi Llosas


Una vetllada per gaudir de la dolça
companyia de poetes i musics i descobrir
que la natura és poesia tant com la poesia
és natura

L'acte s'inclou en els organitzats per la Diputació de Barcelona (Àrea d'Espais Naturals) i la Institució de les Lletres Catalanes; amb el suport de l'institut ramon llull. En aquest cas, és una més de les Nits d'estiu del Museu de la Mediterrània, és a dir, de can Quintana.

Entenc que els fullets que tenen per finalitat fer conèixer que es fa alguna activitat no poden ser excessivament explícits, però potser podrien concretar una mica més i ser més rigorosos el que diuen. En primer lloc, el pati de can Quintana no és cap parc (deixem estar que l'acte fos a la sala perquè amenaçava pluja), a no ser que es consideri parc un espai que té cinc o sis palmeres i terra sorrenca; o potser es tractava del parc del Montgrí?. En segon lloc -i ho dic després d'assistir a la perfomance- la poesia no era especialment dolça i, per suposat, la història de la natura poesia i viceversa era absolutament tangencial. En tercer lloc, no convindria saber de qui són els poemes dels poetes? Quins poetes, doncs? Quins poemes? Es tracta de fer actes de fe?

Arribo una mica tard (la Joana m'explica després la presentació de Carles Hac Mor) a una sala amb 25... 30, 40 assistents? Quines altres coses millors tenen a fer -a gaudir- els altres ciutadans de la vila? No importa, és cosa seua. De seguida em deixo agombolar les veus i les músiques, encara que, com sempre, em costi -tampoc faig cap esforç- centrar-me en les paraules, en el seu encadenament, en el seu significat, en els seus matisos. Sempre em passa igual, necessito temps, repetició, per arribar a entrar en el tot en la intensitat d'unes propostes que han estat creades a poc a poc i que jo sóc incapaç d'assimilar de cop. Em deixo, doncs, conduir per les superfícies i, si puc, més tard, si tinc els textos o puc tornar a sentir les músiques, ja m'hi endinsaré més. Tot plegat, ja m'està bé, no necessito res més, fins i tot puc prescindir d'una il·luminació zenital poc adient i d'un so força millorable. Només demanaria una segona oportunitat:

Per cert, aquest divendres: Contes a la fresca (sembla que la fresca és assegurada) a càrrec de Joan MassotKleiner i Anna Orra. Diu el programa: Una nit per endinsar-nos en meravelloses històries que ens faran viatjar molt lluny. Els contes mexicans de Calders?

I avui, definitivament, s'acaba el joc. Encara no diré el nom per si algú més encerta el lloc que ja va endevinar l'amic g., però que no va especificar a l'espera d'altres encertants. Una vista mirant el nord-est (un objectiu més potent i et veig a la porta de casa, A.) Una imatge enfocada al sud-est, amb un “bisbe” o “botó de roda” que no és l'habitaul. I un escrit d'aquells que no se sap ben bé si s'han de conservar o suprimir. Ah, i la capçalera.

P S: Em sap greu, però em sembla que no podré assistir aquest diumenge a les 7 a l'actuació a la barcassa de Garriga, a Deltebre, dins també del cicle de Poesia als parcs. L'escenari, com a mínim, és singular.