6.7.11

competència lingüística

Aquesta setmana, de sis a nou, assisteixo a un curset d'aquests d'estiu organitzat pel Col·legi de Llicenciats que es diu “Correcció, normativa i ús del català” (aula 219 de la Facultat de Geografia i Història de la UB, per si voleu esperar-me per fer una cervesa a la sortida). Es tracta d'unes sessions pràctiques en què anem repassant, a través de textos llargs, però sobretot curts, la normativa, la genuïnitat, les possibles solucions, els dubtes, etc., que planteja la llengua en els seus diferents registres i en determinats aspectes. A l'aula hi ha traductors, correctors, professors i què sé jo qui interessats pel tema. Tot a un bon ritme que podria semblar feixuc o monòton als qui no estan per l'assumpte.

La llàstima de tot plegat és que la intensitat i la programació del curs, basat, com deia abans, en unes frases o fragments preestablerts no permeti afegir els dubtes seculars -és un dir- o de darrera hora dels alumnes -parlo per mi, és clar (esclar).

Per exemple, en el meu cas em martiritza des de fa uns dies un aspecte insignificant de la traducció d'una novel·la de Laura Mancinelli. Un incís per dir que Laura Mancinelli és una autora italiana, alumna d'Umberto Eco en altres temps, que va publicar una novel·la titulada I dodici abati di Challant (l'heu llegida?) un any després que Eco publiqués El nom de la rosa; hi ha qui diu que el professor es va inspirar en el llibre, que ja coneixia, de l'alumna; el fet va provocar una certa polèmica en el seu moment. Bé, ara Mancinelli publica novel·les policíaques que, com vaig dir a dimarts de sang, no em semblen gaire reeixides, tot i que aparegui Eco com a personatge, però aquest no és el cas, sinó una frase concreta que no puc contrastar amb l'original. En un moment determinat, un personatge amic del protagonista, un capità retirat que ha tornat al seu poble, li diu: “No pot ser, capità meu...”. Al principi em vaig quedar esparverat perquè va ser una revelació inesperada, res no m'ho feia pensar, que entre els dos hi hagués aquesta familiaritat que anava més enllà del tractament que es dóna habitualment als militats i que exigeix el possessiu davant del substantiu. Tot i la primera impressió, vaig pensar que els italians, que ja sabeu com són, potser utilitzaven aquesta fórmula que a mi em semblava pròpia d'una complicitat amorosa, i no especificaré situacions que imagino.

Ja sé que el meu dubte -possessiu més nom o nom més possessiu- és intranscendent, però ja veieu que continua donant-me voltes. No m'atreveixo a plantejar-lo al curset ni crec que em facin cas els mossos si els pregunto com resolen el tractament. Posar-me en contacte amb els “carabinieri” encara em sembla més desproporcionat. En fi, que en algun moment m'oblidaré de l'assumpte.

P S: Espero que els companys i professor del curset no llegeixen aquest apunt, perquè em crucificarien: no paro de veure errades O qui sap si es compadirien de la meua incompetència lingüística i m'il·lustrarien com cal.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Des de la 'retraite' crec que dediques el teu temps estiuenc a un tema subjectiu i temporal, interpretable i espinós, com tot a la vida, de fet. Vigila amb els dogmàtics!!!

Pais secret ha dit...

Capità meu sona ben bé com un xiuxiueig a l´orella, en canvi il mio capitano ( és així?) en aquest context no deixa d´assemblar-se a la salutació "mi capitán" castellana, no?
És inevitable buscar comparances amb les llengües més properes, però no sé si són encertades del tot.

Ha d´ésser interessant poder venir a fer una mica la trapassera invisible en aquestes classes d´horabaixa si la compensació és la cerveseta i navegar entre dubtes lingüístics. Llavors, en tornar, si em paressin els mossos els demanaria que m´ho aclarissin ;-)
( ara faig com si el senyor Puig no existís)

Clidice ha dit...

Em sembla una angoixa existencial més que raonable mon blogaire (no fos cas :P).

zel ha dit...

I de debó això et preocupa? I si t'ho prens com una frase de doble joc? Allò que de vegades, diem, en sentit amorós... vés a saber!

pere ha dit...

Tens tota la raó, Júlia, encara que potser exageres en comparar el tema que m¡ocupa de 6 a 9 amb la vida.

Exacte, A, la seva lectura va ser com un xiuxiueig de complicitta a l'orella i lluny de testimonis, com un retrobament de dos amics ja vells que abans mai no haguessin gosat confessar els seus sentiments, però em temo que no era això, malgrat el que es pugui dir dels italians.
I la gràcia, A., estaria a fer cap després de perdre's un temps llarg en l'exposició sobre Magris que hi ha just davant. estic segur que més tard el mosso seria "general meu", tot i que fos un simple caporal.
(existexi el sr. Puig?)


Clidice, blocaire meua :-), hi ha dies que l'existència es capfica a presentar angoixes petites. Són bons dies.


Aquesta és la qüestió, zel, que després els possibles amants no desenvolupen el seu amor i això sempre sol ser trist. És clar que els amors de vells, més que els amors de joves, diguin el que diguin, sempre solen ser amors impossibles, i alguns pensen, si es realitzen, que patètics.