credulitats diverses

Pujo el cap de setmana a Torroella amb la intenció de participar com a espectador en la Fira de màgia en la seua primera edició. El dissabte és el dia fort, amb múltiples espais públics i pagant -a part d'una exposició i pel·lícules sobre el tema- arreu de la vila. Em passejo, sobretot a la tarda, pels escenaris simultanis: la plaça dels Dolors, la plaça d'Ernest Lluch, can Quintana, la plaça de la Vila... Tot ple. Espectacular afluència de públic. Si hem de fer cas al que diu el Diari de Girona, es van comptabilitzar unes deu mil persones, de manera que els organitzadors deuen estar exultants i ja deuen preparar la fira de l'any vinent.




Entre representació i representació encara tinc temps de visitar les parades on venen material de màgia. M'aturo en una que m'atreu especialment i li demano al venedor unes demostracions de la màgia que ven. L'home està content que li faci d'esquer per possibles clients i presenta, al principi només per a mi, diversos jocs dels quals no descobreixo el truc. Finalment, em quedo dos jocs senzills, d'iniciació, per veure si sóc capaç de sorprendre amics i coneguts en properes trobades. Són dos jocs elementals relacionats amb els euros, que em sembla el tema més adient al moment que vivim. De fet entenc que bona part de l'èxit de la fira té el seu origen en la necessitat d'evasió d'una realitat econòmica que cada dia que passa ens amenaça d'una o altra manera i que, com en qualsevol bon truc de màgia, som incapaços de veure en el moment com s'ha produït ni de preveure el proper número.





A la nit, a casa, practico els jocs amb resultats decebedors davant de la Joana que observa escèptica els fracassos de les meues manipulacions. Sóc tan maldestre i tinc tan poca paciència que em temo que la meua carrera de màgic s'acabarà sense haver començat. Interiorment, i només per un moment, remugo contra els polítics -enveja?-, que malgrat la seua ineptitud continuen omplint espais amb uns trucs dels quals tothom veu la trampa, però no em consola el fet que a les seues actuacions siguin xiulats per bona part del públic, perquè els seus espectacles lamentables i recurrents em toca pagar-los una vegada i una altra, vulgui o no vulgui, malgrat la meua incredulitat.