21.6.12

espera

Continuaré llegint, escoltant, potser parlant, sobre governs i governants, i governats: és el que hi ha, no me n'amago. El que fan m'afecta, sempre. Esperaré, però, l'hora i el dia que els esborrem tots, sense excepció. Aleshores els noms seran diferents, no sé si també els fets. Continuaré esperant.

Mentrestant, llegiré, també, poesia. Encara que em pregunti per què en diuen poemes -un cada dia, i, si pot ser, dos, tres ... o quatre- si només són versos. Encara que em pregunti per què els anomenen versos si únicament son ratlles de paraules que guarden simetries, algunes, asimètriques.

Algun dia, de tant en tant, em creuré algun poema: ahir, avui mateix, demà. Alguns poemes que, parlin del que parlin, fins i tot sense versos, em faran l'espera més senzilla o potser em faran oblidar tota esperança.

4 comentaris:

Pais secret ha dit...

Sempre ens queda la poesia Miquel. Si més no per esperar el que no ha de succeir mai o per endolcir l´espera del que sí que ha de venir.

Serem mesells però també una mica més feliços.

ninona ha dit...

Que cap poema et faci oblidar l'esperança; si de cas que et facin l'espera menys feixuga.


Convé que els mots recuperin des d'ara
el gruix de carn i somni dels orígens,
que no es perdin, inútils, en la buida
solemnitat de fórmules obscures
que detenten uns pocs; convé que siguin
eines de llibertat i de justícia.
Bandegem els tirans, res no ens obliga
a sotmetre'ls la múltiple esperança
que prefiguren tantes veus com s'alcen
d'un cap a l'altre de la terra. És l'hora
dels desesperançats innumerables,
fondre's amb ells és fecundar l'espera.
Proclama final (Miquel Matí i Pol)

Violeta ha dit...

Et veig desanimat, Miquel.

miquel ha dit...

La poesia, també la que no s'escriu i veus o vius, ajuda, A., és veritat, però...
En fi, continuarem esperant.


Moltíssimes gràcies, ninona, per aquest poema tan adient i pels teus desitjos. I encara així, voldria més acció que, és clar, no sé com ni on ni qui ha d'iniciar.

Potser més que desanimat, escèptic, Violeta; només quan penso en tot plegat. Han aconseguit que l'individu tingui molt més valor, però molt més, que el grup, que la societat de la qual tots formem part.