Aquesta nit hem fet el sopar oficial de jubilacions de l'institut. Avui no en parlaré: massa proper, massa emotiu. A les postres, un dels amics del centre ha dedicat un petit escrit a cascun dels cinc jubilats d'aquest any. L'ordre alfabètic m'ha col·locat en primer lloc. Sabia que jo hauria hagut de preparar un text d'agraïment i dels temes que es diuen en aquestes ocasions perquè la meua capacitat d'improvisació és escassa, però no el tenia, segurament perquè en el fons pensava que qualsevol d'aquests discursos que repassa una etapa implica un comiat trist o una transcendència que, en mi, trobo excessiva; jo sempre he odiat els comiats i he preferit els retrobaments, i m'aclapara protagonitzar qualsevol cerimonial. En fi, que amb l'excusa que encara quedaven quatre companyes per parlar he improvisat un haiku sobre el pas del temps. Després he pensat que la meua brevetat extrema trencava tradicions i es podia considerar uns descortesia. M'ha sabut greu, però em consola saber que alguns ja em coneixen prou.
Avui em costarà una mica més adormir-me. Llegiré una mica, escoltaré una mica de música. Ara que tinc temps podria dedicar-ne una part a mirar de combatre la meua incompetència musical, però seria temps perdut. Ahir, per exemple, mentre anava escoltant aleatòriament algunes de les darreres adquisicions, em va semblar identificar en inici de més avall la música del Mikado. Terrible.
«Ànimes mortes», de Nikolai Gógol
Fa 2 hores
4 comentaris:
Una nova etapa comença per a tu.
Hi ha gent que espera aquesta etapa amb candeletes i hi ha gent que la rep si et plau per força...
Et desitjo i espero que sigui una etapa feliç i plena.
Una abraçada, Miquel
Va ser breu, però ja se sap que els haikús concentren en tres línies molt i escolta, que cada u s'ho desenvolupi!!
Per cert, m'agradaria que em passessis el poema.
Una abraçada,
Blanca
Recordaré sempre el sopar d'ahir, les paraules,l'emoció, els bons companys, sou una part important de la meva vida.
A mi també m´ha costat molt dormir
i això que no em jubilava.
La trobada d´ahir la vaig trobar molt intensa i emotiva, la companyia i la conversa excel.ent.
Assum
Gràcies pel teu desig, Carme. Jo he triat canviar el camí, no sé cap a on, mai ho he sabut, però em plau fer-lo cada dia.
Una abraçada.
Entre nosaltres, Blanca, i amb perspectiva, una mica penós.
Uf, no te¡l sabria reproduir, però més o menys devia ser així:
Ja lluny de l'aula
el temps sense rellotge
l'instant que passa
I tan de bo que tot el que dius ho poguem recordar de tant en tant en companyia Quan quedem? :-)
Em va costar dormir, Assum, ho confirmo.
Em vaig sentir molt ben acompanyat a dreta i esquerra, també emotivament, és difícil d'explicar això dels sentiments. Com tu em deies, espero que no sigui el darrer sopar (ni dinar)
Publica un comentari a l'entrada