6.6.12

en el silenci

Mentre espero, agafo un llibre, simplement perquè el tinc a mà. Fullejo pàgines de versos. En la 176 hi ha un doblec fet no sé quan ni per què:

I parlarem, fins que la melodia,
de massa dolça, al llavi es moriria,
i brillaria tota dins l'esguard,
i fóra al cor com un finíssim dard
fet de silenci...

P. B. Shelley: Epipsychidion (fragment traduït per Marià Manent)

La resta de la pàgina és en blanc.

Abans de copiar els encara no cinc versos, he buscat a Google si algú ja ho havia fet. No els he trobat ben bé, però la cerca m'ha portat a un poema escrit per Glòria Cruz, musicat per Càstor Pérez i cantat per la seua filla Sílvia i una mica per ell. Hi ha un moment, com en els versos de Shelley, que em sembla bellíssim.




La nit encara continua, en silenci.

6 comentaris:

gatot ha dit...

Me'n vaig al llit, enfilat a l'onada més alta (la del record).

Bona nit, pere miquel.

Carme ha dit...

Que preciosa, la cançó! Ja la coneixia, però és un plaer escoltar-la de nou.

Quant de sentiment escampa sempre, sempre la Sílvia! Ens n'amara.

Gràcies, Miquel!

miquel ha dit...

Bona tarda, gatot. Espero que encara continuïs en l'onada, encara que no sigui tan alta, que el que compta és el moviment.

Gràcies a tu per comparti una altra vegada, Carme, aquesta cançó de família.
És veritat que la sílvia té alguna cosa especial; alguns diuen que no és la veu; ja pot ser.

jaka ha dit...

m'encanta la cançó i la Silvia, la vaig sentir en directe i em vaig enamorar de la manera com canta
mem vaig al Café Metropol a veure quins poetes porten avui.
Abraçades i fins aviat,

iruna ha dit...

fa pocs dies, vaig sentir esta veu a la ràdio i quan van dir el seu nom me va semblar recordar que alguna vegada l'havia escoltada al teu blog. vaig venir a buscar-te-la... i vaig trobar el post.

després, vaig tornar a buscar-la en altres vídeos... i en va haver un que em va cridar especialment l'atenció, cantant amb son pare en un bar, mentre els demés jugaven a les cartes o al dòmino, sense prestar-los gaire atenció... com si la veu i la guitarra acompanyessen amb tota naturalitat i finor los dards que cadascú porta clavats al cor.

una veu i una guitarra molt boniques.

bona nit, miquel.

miquel ha dit...

Sí, jaka, la Sílvia té alguna cosa difícil de definir més enllà de la veu.
A veure que ens portes des del Metropol.
Una abraçada.


Recordo aquest vídeo que dius, iruna, amb ells dos deixant anar la veu mentre els altres seguien amb la seua quotidinianitat; es feia estrany i proper al mateix temps.
En el cas del vídeo que he deixat, va ser la darrera vegada que esl vaig escoltar, per la tele, els dos cantant junts; després vaig saber la mort del pare.
Bona tarda, iruna.