Avui he anat a la Virreina a escoltar diversos familiars de Sales, Tísner i Calders que mostraven diversos objectes que pertanyien als escriptors i que eren el punt de partida per parlar-ne. Una hora deliciosa de la qual potser en diré alguna cosa demà. Tessa, la filla de Pere Calders, només havia dut un objecte, una tria que podia semblar sorprenent pensant en la multitud d'objectes que deu guardar relacionats amb el seu pare. Tessa Calders ens ha mostrat un quadre de Jesús Moncada que aquest va regalar a Calders amb motiu de la seua jubilació i n'ha explicat el motiu de l'elecció. El primer que he pensat és que demà, és a dir el 13 de juny, es complirien set anys de la mort de Moncada, un dels meus escriptors preferits, no només per la coincidència del dia de naixement, amb uns quants anys de diferència, sinó perquè les seues proses... Va, no vull embrancar-me en consideracions literàries sinó únicament dedicar-li un record que, evidentment, ha de passar per un text seu i la confirmació de la relectura dels altres.
I vet aquí la seua principal font literària, i no desvetllo cap secret:
Ignoro per què no va engolir-me quan una rampa a la cama esquerra va deixar-me gairebé paralitzat enmig de les seves aigües, encara massa fredes, el maig del 52. em tenia a la seva mercè. Podia haver-se venjat del mocós entremaliat que li llançava còdols o li pispava descaradament les madrilles amb la canya de pescar, i que aleshores pretenia travessar-lo nedant per primera vegada. No va fer-ho. Renuncià a rabejar-se amb el milhomes temerari que intentava superar abans d'hora una prova sota la qual perdurava sens dubte un ritu ancestral: passar l'Ebre nedant (en aparença una simple emulació entre els adolescents de la vila) devia suposar en altres temps haver adquirit la capacitat de sobreviure en un món lligat íntimament al riu, una força benèfica però també maligna, contra la qual el nadó -i jo no vaig ser cap excepció- encara era protegit secretament amb pràctiques màgiques, paral·leles a la cerimònia cristiana del bateig.
Potser encara m'emparaven aquelles forces misterioses... El fet és que l'Ebre no se'm va empassar: va portar-me suaument a la vora i em deixà en una glera. Mentre em refeia de l'esglai, estirat de bocaterrosa sobre els còdols calents, la nostra relació va canviar. Sota la pell verda, lluminosa i alegre de l'aigua, acabava de sentir l'estremidora presència del regne tenebrós on segurament naixia la cega turbulència de les riuades o la força sinistra que ofegava homes i bèsties. Vaig aprendre a respectar-lo.
L'he conegut enfurit i calmós, afeblit per la secada, adornat amb les gavines hivernals, emplomallat de boires, fustigat per les xurriaques del cerç o arrissat per les garbinades denses, amb vagues sentors de mar, que tibaven antany les veles dels llaüts.
Vaig robar-li barbs, carpes, llefiscoses anguiles. Les seves aigües van lligades als meus estius més bonics, però també al record de l'amic -menys afortunat que jo- que va sepultar en un punt ignorat del seu llit fangós, vaig navegar-lo.
Als cafès i als molls de l'antiga Mequinensa, n'escoltava, embadalit, gràcies i traïdories contades pels vells patrons. La meva geografia va començar amb noms lligats al seu curs: Faió, Riba-roja, Flix, Miravet, Tortosa, Amposta...
Fa mols anys que visc a Barcelona. Malgrat la separació, el tinc sempre present, em dolen les barreres que el tallen, la contaminació que l'emmetzina, els peixos que se li moren a les entranyes... Em passo mesos sense veure'l. Tanmateix, quan hi torno, en tinc prou d'albirar-lo a la llunyania perquè la memòria se m'ompli de llaüts, de tripulacions esvanides, d'antics viatges, i, en un plec molt profund de mi, senti un estremiment...
Jesús Moncada: “Memòria de l'Ebre”, dins Cabòries estivals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada