16.12.12

desig de Nadal

Dissabte pràcticament intransitable al centre: gent de totes les edats i de totes les condicions socials, que diria si fos marxista o membre del consell d'administració d'un banc. Semblava que la gent, encara que amb moltes menys bosses de la compra a les mans, estava contenta. Aquí i allà, però, es veien els solitaris, els qui corrien carrers perquè no tenien casa on aixoplugar-se o els qui la tenien però volien participar, encara que fos per proximitat del desig, de la companyia dels altres.


Durant les festes (?) de Nadal la solitud física -no s'hi pot fer res- és més solitària,terriblement trista: de les altres solituds, ja en parlem tot l'any. Quin desig expressa el solitari aquests dies, no importa religió, classe ni condició social, si no és el de tenir companyia sense gaires exigències més? Algú a qui mirar i que el miri, algú amb qui parlar i que li parli, algú a qui tocar i que el toqui, algú que li recordi que existeix i a qui pugui recordar la seua existència; ni tan sols cal que l'entengui. I si, a més, es fa realitat aquest desig que algú ha escrit al passeig de Gràcia -què voleu que us digui, les coses són així, tot i que les podem poetitzar- les solituds són molt menys solitàries, al menys per Nadal.



8 comentaris:

arati ha dit...

Jejeje, m'has recordat l'acudit aquell de l'orgia i un que reclamava organització, organització!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

bo molt bo, es tracte nomès d'organitzar-se, en aixó rau el secret de tot.

Clidice ha dit...

tan de bo ens organitzéssim per més coses!

Carme Rosanas ha dit...

Doncs sí, ens hauríem d'organitzar, gairebé per totes les coses... poques funcionen adequadament! :)

miquel ha dit...

Les orgies són terribles, arati, la cosa més desorganitzada que he vist mai, i el qui crida a l'ordre, perilla. (molt bona)

I jo que m'imagino, Francesc, l'actor de la pintada que s'ha passat la vida veient que tothom li passa al davant...


D'acord, d'acord, clidice, prò si no ens organitzem per una cosa tan elemental com el sexe...

Tens tota la raó, Carme... Com li dic a la clidice... poca confiança en l'espècie humana i menys amb els governants.

iruna ha dit...

"Algú a qui mirar i que el miri, algú amb qui parlar i que li parli, algú a qui tocar i que el toqui, algú que li recordi que existeix i a qui pugui recordar la seua existència; ni tan sols cal que l'entengui."

algú a qui tocar i que el toqui...
justament avui pensava potser escriure un post només dient "toca'm"... i ara em fas veure que donava per fet poder tocar jo també al mateix temps... i tens raó, miquel, sovint és tan difícil una cosa tan senzilla...

saps quantes vegades he fet l'amor en tot l'any. dos i una, tres. diuen que "dos veces al año no hace daño", però en això a vegades per a alguns poder arribar a dos, a part que no fa mal sinó tot al contrari, ja és quasi increïble, ben bé "extraordinari".

avui un home a qui han operat del cor m'ha explicat que va tenir una insuficiència cardíaca, "de cardar poc". m'ho ha dit mig en broma i somrient, però sé que ho ha dit bastant de veritat, també.

la seua dona estava al davant i li he dit, tocant-la a ella i mirant-los als dos, que això té fàcil solució, també mig fent broma i rient, però sabent que a vegades no és tan fàcil com pugue semblar...

m'ha fet gràcia la pintada que has trobat. i el teu comentari sobre les orgies. sembles tot un expert :)

bona nit, miquel (i unes carícies...:)



iruna ha dit...

(a "saps quantes vegades he fet l'amor en tot l'any" m'he dixat l'interrogant. era una pregunta, que tampoc mos coneixem tant :)

miquel ha dit...

Dos + una? No ho sabia iruna, però ja m'ho podia imaginar, més o menys, encara que no ens coneixem tant i tampoc no sé si en parles gaire amb qui coneixes més.
I no ho sé, però potser el que va bé és el tacte que després acaba en fer l'amor o no, la proximitat dels cossos que es fonen amb totes les seus parts i que sembla, potser a vegades, que indiquen fusions de l'esperit, que sempre és més difícil de constatar. Tant complicat, tot plegat com la comunicació, no importa de quin tipus, i el seu contrari.
La preguta que calia fer, i la resposta no deu ser fàcil: cardar poc, per què?
A mi, em fa fer gràcia, a me´s, trobar la pintada al costat del Mandarin i imaginar... la imaginació la deixo per un altre dia.
Bona nit, iruneta, fes bondat (i unes carícies :-)