Nadal

Avui, que suposo que portaré ja uns dies desconnectat de la virtualitat, a l'hora de dinar, a les postres, o després, que és un dia curt que s'allarga, encabat que els nens hagin pujat, o no, a la cadira per dir els seus versos, em trauré el paper d'alguna butxaca i intentaré llegir la rondalla. Si la Joana s'adona de la meua intenció abans que comenci, malament: em dirà que no és el moment, que els versos -i les proses poètiques- avui són cosa de nens, que és massa llarga, que n'hagués pogut triar una de millor, que caldria reescriure el final... I tindrà raó, però...


Després, o abans, desitjaré bon Nadal a tothom, i aquelles coses que es diuen, i pensaré, com si fos un nen dalt de la cadira, també bons desitjos per als qui passen per aquí. Doncs això, amics i amigues.



Una vegada era un bou.

Quan va néixer la tendra bestiola, les vaques i els vedells rodejaren la magnífica vaca blanca que l'havia posat al món. Vaques i vedells, admirats, contemplaren remenant la cua en silenci el nou companyó, que bruelava amb totes les seves forces.

El vedellet s'acostumà de mica en mica que tothom l'admirés. Sa mare, no cal dir-ho, sentia per ell una vertadera bogeria. De dia i de nit el guaitava amb els seus ullassos blaus i humits. El feia jeure al costat seu, damunt la palla seca, i es passejava amb ell, enorgullida, alçant satisfeta el morro somrosat.

De primer tothom l'estimava. Mes, gràcies als eu encarcarament i a les seves rebufades, aviat es féu insuportable a tothom. Es cria me´s savi i més formós que tots. De formós, ho era en veritat. Així com la seva mare era tota blanca, ell era tot negre, però amb una gran estrella blanca al front.

Un bou vell, el patriarca del ramat, en veure per primera vegada aquella estrella, barbotejà algunes paraules misterioses que ningú no comprengué perquè el bon home s'anava fent inintel·ligible.

I el bou somreia, amb un somrís de superioritat i d'indulgència. Ja anava passant aquell temps en què feia amb la cua interrogants i admiracions davant les coses. El bou era filòsof.

El nostre bou estava segur que l'estrella blanca era senyal positiu que estava destinat a grans empreses. Així anà mirant desdenyosament tots els seus companys. Volia ser el primer de tots; el primer a beure quan anaven al riu, el primer a la pastura de l'herba extraordinàriament verda dels prats, el primer a l'estable. No respectava ni els vells ni els petits. Tenia somnis de majestat i d'esplendor. Guaitava llargament la seva imatge en els bassals i somreia, ple de vanitat.

Un dia, el bou veié els seus companys plens de tristesa i descoratjament.

-Què teniu? -els preguntà.

-Corn-de-Neu deia a Cua-Ondulant que el nostre destí és ésser venuts, trossejats i menjats. I rumiant aquestes coses ens hem entristit.

El nostre bou dirigí una mirada de compassió als seus amics i se n'anà amb aire de triomf.

L'endemà, un marxant desconegut davallà a la plaça. Volia comprar un bou. S'enamorà del bou negre amb l'estrella blanca, en pagà més talents dels que valia i se l'endugué, amb aire satisfet. Havien lligat una corda al cap del bou, i l'home estirava la corda. Així anaren avançant, marxant i bou, per les planures.

El bou fingí amistat al marxant; aqueix li tragué la corda, i els dos companys caminaren des de llavors més còmodament: el bou sense corda i el marxant sense maldecaps.

Al migdia, mentre el marxant menjava figues i mel, el bou guaità en un regueró. La seva estrella blanca semblava me´s formosa que mai. L'hauria contemplada perpètuament si el marxant no hagués anat a rentar-se els dits enllepissats de mel.

I marxant i bou seguiren fent via.

En arribar el vespre, el marxant portà el bou cap a un estable abandonat. Aqueix el seguí amb aire indolent, però maquinant per dins una revolta contra el seu estat d'opressió i d'esclavitud. “Els bous -es deia ell- semblen estar definitivament sotmesos als homes. No podria sortir de la profunditat dels temps un super-bou? Com més una cosa és elevada en el seu gènere, més rarament triomfa. Mes tinguem coratge, ¿què hi fa? Quantes coses són encara possibles!” Així deia el bou, avançant-se de segles a Zarathustra, aquell que havia de dir tantes coses -perquè ja no era asiàtic, sinó europeu- i entre elles, algunes frases semblants.

-El ramat -prosseguia el bou- és una cosa ignominiosa. Cal que l'individu evolucioni i es faci lliure.

Quan l'home, cansat de la caminada, s'ajagué damunt la palla, el bou aixecà la testa amb mirada de penetració, la inclinà tot seguit damunt de l'home i, un cop segur que la seva son era certa i duraria bon temps encara, s'allunyà de l'estable.

Quan fou a fora, li semblà que les estrelles del cel serè saludaven l'estrella blanca del seu front.

Regnava un silenci solemne

I el bou es determinà a seguir un llarg romiatge a un país desconegut on no hi hagués prejudicis, o sigui marxants.

S'allunyà de l'estable i prosseguí la seva caminada tres dies i tres nits sota un cel serè, de dia enlluernador, de nit brodat de diamants i tota mena de pedres fines. Caminà tres dies i tres nits nodrint-se de l'herba de les prades, bevent l'aigua remorosa dels reguerons i els fontinyols, saturant-se de l'aire sa de les planes lliures. No sabia on anava, ni on era, ni quin camí havia fet, perquè la planura era infinita i verge de camins.

Al tercer vespre, el bou s'havia adormit, tot de sobte es despertà, mogut per una força que no podia explicar-se.

I enllà, molt enllà, veié una claror vivíssima.

El bou féu un moviment d'esglai. Aquella claror venia de l'estable d'on ell havia fugit. Recordava tots aquells encontorns. Així, doncs, esmaperdut, havia desfet el camí.

Què devia ésser aquella claror?

El bou, enlluernat, se n'hi anà. Perquè els filòsofs són amics de conèixer totes les causes.

Com més s'acostava més gran era la claror. Era una claror que no es veia d'on venia, més intensa que la del sol, la lluna i les estrelles juntes: una claror que espargia raigs interminables d'or, d'argent...

A la fi, el bou, mig encegat, arribà a l'estable.

Terra hi havia una florida extraordinària. Flotaven volves de llum. Adolescents alats, de llargues cabelleres rosses, instruments desconeguts expandint onades d'harmonia. I pels aires papallonejaven caparrons de querubins amb diminutes ales fulgurants. Tres arbres vells que hi havia davant de l'estable inclinaven respectuosament les branques.

I a dins hi havia un Home i una Dona vestits pobrament i agenollats a terra. Enmig d'ells hi havia uns palles, i damunt de les palles un Infant que somreia.

El bou inclinà la testa.

I quelcom li digué a cau d'orella que la claror l'havia trobada, no en l'altesa i en la magnificència, sinó entre la misèria i la humilitat.

I que per cercar-la no s'hi anava pas pels amples viaranys de la supèrbia, sinó pels camins pedregosos de l'obediència i del renunciament.



Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant (1904)