-La meva princesa ja s'ha despertat? Ha dormit bé la meva nena?
Jo, que ja havia sobrepassat el cotxet d'aquell tipus en què la criatura ha passat de l'estat de mirar el cel a l'estat de mirar la vida, no veia la nena, i encara que l'hagués vista, estic segur que no sabria concretar la seua edat.
La mare continuava:
-Aquesta nit la mare et farà peixet; aquell peixet tan petit que t'agrada tant. Oi que t'agradarà menjar-te el peixet? Què t'agradaria sopar?
Ja una mica lluny -la mare es devia haver aturat una estona per somriure la nena-, encara vaig escoltar la resposta de la filla:
-Xocolata!
Vaig continuar al meu pas sense saber si acabaria especificant xocolata blanca, amb llet o negra, però no m'hagués sorprès la demanda de xocolata amb el 70% de cacau, d'una marca concreta i d'una botiga determinada.
I encara sabré menys si la mare va satisfer les aspiracions de la filla... i tantes altres coses.
Havia oblidat la conversa fins que ahir vaig veure aquests núvols al cel i vaig pensar: “Angeletes!”.
4 comentaris:
Ai déu meu!!!
No sé què dir... mai no he entès perquè es parla en tercera persona a ningú i menys a una criatura... en fi, que déu i faci més que nosaltres...
xocolata... llàstima no saber al continuació de la història, no tinguis cap dubte que seria ben interessant de saber...
¿perquè es parla als menuts com si fossin idiotes, amb diminutius i cridant com si a més a més fossin sords?. Aixi surten després.
No n'entenc gaire d'aquest tipus de llenguatge que no he tingut l'oportunitat de practicar, Carme, però sí que sembla una mica estrany.
Per mi que va acabar menjant peixet amb xocolata, que potser és un àpat que pot resultar :-)
Franecsc, el que sempre he trobat especialment horrorós són els crits, però bé ho deu aconsellar algun pediatre.
Va, després se'n deuen oblidar.
El dia que va néixer el meu gran no se'm va acudir res més quan el vaig tenir als braços, que posar-me a parlar-li de com creixien els arbres, i no em va sortir de natural incloure cap diminutiu ni parlar-li com si no fos a davant o parlés amb algú altre.
Els anys següents, les dues criatures que em diuen pare (un pare i l'altre papa, per decisió pròpia), tant la seva mare com jo vam seguir fent-ho de la mateixa manera i tots dos de ben petits tenien "a disposició pròpia" molt de vocabulari.
Després cada un ha fet la seva tria d'ús segons el seu interès, la seva forma de ser, les seves habilitats personals... però fins fa poc mesos tots dos han sigut cridaners tot i que jo no sóc cridaner habitual; més aviat només en ocasions en què m'ha semblat situacions prou greus com per diferenciar les actituds "lletges" de les "intol·lerables.
Algunes vegades veig capítols dels Simpson (si algun moment em torna la capacitat de centrar-me m'agradara parlar de com veig la transmissió de conductes, opinions i gestos que transmeten els còmics i mitjans d'una banda i i l'escola i el carrer de l'altre). Els fills dels veïns dels Simpson queden caricaturitzats però la resta d'Springfiliands també.
Al final algú que hi entengui haurà d'estudiar si els pares i ensenyants som/són conscients que a part del que aparentment queda i del que no, la mainada també fa la seva tria.
Els núvols els he trobat preciosos. I cada un tira cap al seu costat. O no.
Publica un comentari a l'entrada