M'agrada el silenci. Alguna vegada he
tingut la sensació, segurament falsa, de silenci total, d'aquest
silenci que només es pot aconseguir a casa, en l'aïllament de la
nit. Potser d'aquí una estona, quan deixi de voltar el ventilador de
l'ordinador, arribarà un d'aquests moments. Només un instant, abans
que passi algun cotxe pel carrer o se senti un cruixit
inidentificable o el tic-tac del despertador o el propi badall de la
son que et venç... o qualsevol altra nimietat que a la nit és tan
perceptible. Que opressiu pot ser el silenci si no hi ha de tant en
tant algun so que, per contrast, te'l faci percebre!
ILLA HA BEGUT OLI... DE JAÉN
Fa 2 hores
5 comentaris:
I el canvi de color?
Un cop vaig escriure això al blog "A vegades el silenci ens espanta. No fos que, en mirar-lo de fit a fit - o potser només de reüll- ens donés la mesura del que som. Qualsevol cosa menys el silenci. I l’omplim de converses d’ascensor, de fils musicals enllaunats i sirenes d’ambulància, de botzines de cotxe en doble fila, televisors estereofònics i tubs d’escapament, de xiulets de guàrdia urbana, de tertulians radiofònics, de comandes de cambrer, de lladrucs de gos i alarmes de xalet. Qualsevol cosa menys el silenci. De tant en tant, però, un baluard, un espai amable on estintolar els muscles; o la mirada i, llavors, adormir-se suaument. En silenci."
Ara m'hi sobra l'estintolar, queda una mica pedant. Però era jove, hahah! A mi també m'agrada el silenci.
A vegades pot ser inquietant un silenci molt llarg... Com que no hi estem acostumats, dona laxsensació que s'ha aturat el món.
Jo això ho recordo molt de quan era petita, havia viscut en poblscions petites smb l'afegit de ser en carrers poc transitats. Quan me n'anava a dormir a la fosca absoluta s,hi afegia un silenci immens. Quan sentia alguna veu d,algú que passava pel carrer, o si plement les passes o un corxe, em tranquil·litzava, erasenyal que el món no d'havia atirat del tot.
Ara poques ocasions tinc de silenci absolut, tot i que segueixo movent-me per llocs molt poc sorollosos .
Ja pot ser com dius, Carles. Tal com som, a més, el volem quan no el tenim i el rebutgem quan se'ns acosta.
Sí, Carme, els silencies llargs poden arribar a ser opressius.
Jo també agraeixo petis trencaments de silenci quan estic en silencis triats.
Després, hi ha un altre silenci horrorós que no cal que sigui silenciós, el de la incomunicació; però això ja és una altra història.
Disculpa com escric de malament amb l'ipad ... Quina mala punteria que tinc en picar les tecles i quin mal vici de no rellegir el que acabo d'escriure...
No tinc arreglo...
Fa de bon veure que la tecnologia és imperfecta, Carme :-)
Publica un comentari a l'entrada