Parlo i escric un català justet i a
mesura que passa el temps oblido molts aspectes -bé, alguns, que
molts em sembla petulant- relacionats amb la llengua que abans
pensava que coneixia. Per exemple, ja no sé què vol dir bilingüisme
i la definició del diccionari no em resulta prou aclaridora. De fet,
sempre m'ha semblat que hi ha poca gent, poquíssima, que tingui el
català com a llengua materna i sigui bilingüe; trobo que més aviat
són -som?- diglòssics. Però potser ni un terme ni l'altre
defineixen prou bé l'actitud i els usos lingüístics dels
catalanoparlans i haríem de trobar un mot nou, clar, perfectament
intel·ligible, sense possibilitats d'ambigüitat. Quin mot? No ho
sé, però hauria de partir d'un estudi aprofundit dels costums
lingüístics dels catalans actuals, de les interferències amb les
altres llengües, la universal, l'anglès, però sobretot l'espanyol,
etc.
Se m'acut aquesta breu anotació després de llegir a Vilaweb l'entrevista a Pau Vidal. Vidal ha publicat El bilingüisme mata, un llibre que segur que és molt interessant i aclaridor, i les respostes a l'entrevistador són molt estimulants. Que el català es va empobrint en els aspectes fonètics, lèxics -per cert, l'empobriment lèxic crec que és el més fàcil de solucionar-, sintàctics, em sembla evident. Que aquest fet importa a poca gent crec que també és evident, fins i tot es detecta en alguns que viuen de parlar o escriure en català. Que aquest procés d'empobriment vagi avançant en el moment que fa més temps continuat que l'aprenentatge de la llengua es fa també en escoles i instituts i arriba a més individus podria semblar paradoxal si no fos perquè hi ha factors, a part de les actituds personals, que tenen efectes contraris poderosos. Com evolucionarà -o involucionarà- el català? Jo no sé res sobre això. Tampoc no sé si la llengua serà cada vegada més uniforme, de manera que arribi un moment que ja no es detectaran les variants dialectals; podria ser. En aquest món tot és possible i algunes coses, probables.
Per cert, amb una afirmació, de les petites, de l'entrevistat no estic d'acord. Diu: En una generació hem passat de dir l'hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s'acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja. A la meua família fa generacions que ningú deia dos quarts de vuit, però els qui quedem encara diem tres quarts de vuit: ximpleries del sud.
13 comentaris:
Jo no crec que mati, ans al contrari, el que passa és que a casa nostra s'hi barregen prejudicis polítics en tot plegat, és impossible que una llengua en contacte amb una altra de majoritària no es 'contamini' tot i que jo no en diria així i em temo que cadascú parla i escriu del tema segons les seves dèries, al capdavall totes aquestes llengües són mal llatí, dirien els antics cultes. I, encara més, aquest empobriment el percebo també en el castellà en molts aspectes, els mitjans de comunicació unifiquen a la baixa i potser ha de ser així o potser, al capdavall, tot són prejudicis elitistes, que també.
I em temo que ningú sap ben bé què és o no és 'una llengua', les definicions són complexes i contradictòries, passa com amb 'cultura','art' i tantes altres coses. Un altre tema són els dogmes academicistes i les 'normalitzacions obligades'.
Vaig pensar en tu quan vaig llegir els quarts de les hores i les "i mitja" ;-)
Sóc una capsigranya que insisteix en els dos quarts i mig de dues i m'encanta veure les cares de perplexitat dels capsigranys que diuen les tretze i quaranta.Però també sóc conscient que parlo bastant diferent de com escric i les dues formes em surten "a raig".
He llegit el llibre i estic força d'acord amb les seves tesis. En qüestions de llengua tots ens sentim amb dret a opinar: no em sembla malament escoltar els filòlegs, haurien de ser els més autoritzats a fer-ho.
Moltes familes van encara a quarts d'hora, a casa sense anar més lluny, són quarts de.... no faces cas dels qui fan estudis, que no s'assabenten de res, i nosaltres som bilingües, atès parlem o xerrem dues llengues, o potser parlem en xapurreao o catalús, i la nostra llengua s'empobreix i empetiteix com les altres, potser per que per dir les coses clares no fan falta tampoc tantes paraules. I els qui les empren, els erudits, no sempre les usen adequadament sinó egocèntricament.
apasiau!
Júlia, també penso que "l'empobriment" de les llengües és general, és a dir, que tendeixen, i em refereixo als parlants sobretot, a la simplificació i a la substitució, en el cas del lèxic, per mots genèrics, a part de les influències d'altres llengües, que considero un "mal" menor.
Dit això, jo no tinc prejudicis polítics en el cas lingüístic, simplement observo i opino des de l'òptica diacrònica.
Ei, jo sí que sé què és una llengua :-)Suposo que et refereixes a aspectes de fronteres, etc.
Ja veus, A., em desconcerta el desconeixement dels usos lingüístics i històrics del català en tot el seu territori en el cas de l'hora "catalana". Una vegada més, les opinions són parcials, reduccionistes, centralistes.
De tota manera, no farem bandera del temps dels rellotges, que amb els digitals podem precisar els segons.
Jo, Allau, no sé si opino com a filòleg, ho dic pel títol que tinc en un armari, o com a observador. Suposo que si opinés com a filòleg, en aquest cas especialista en sociolingüista, hauria d'aportar treballs de camp, és a dir, enquestes, que confirmessin les meues conclusions, no en tindria prou amb les meues impressions de passejador més o menys atent.
Ei, ja veus que no he llegit el llibre sinó només una entrevista.
No, Francesc, la majoria no som bilingües, mostrem preferències a l'hora de triar una o altra llengua, sovint sense conèixer la llengua que parla el nostre interlocutor.
Parles del lèxic, que és el més fàcil de detectar, però els canvis afecten també tots els altres aspectes de la llengua, oral o escrita, sempre generalitzant.
Ei, tu saps que per dir les coses clares la precisió és un plus. esclar que si és igual dir flor que magnòlia no hi ha discussió possible, i parlo només del lèxic.
Doncs sí ho saps ja m'ho explicaràs, fins ara no m'ho ha explicat de forma convincent i les fronteres són una altra història encara que s'hi relacionin de grat o per força,
Fins i tot les definicions acurades han d'acabar per reconèixer que no hi ha una explicació totalment convincent per establir-ne els límits, per això el tema de l'empobriment, la contaminació, la diglòssia i la resta obeeix més aviat a prejudicis polítics, acadèmics, socials o geogràfics que a una realitat objectiva.
Jo sí que crec que es pot ser bilingüe i trilingüe i de tot, cada persona és diferent, una altra tema és voler ficar l'aigua al cistell
A mi no m'agrada haver de dir "Quedem a les set i mitja" però sé que si dic "quedem a dos quarts de vuit" me la jugo! Que segurament hauré de fer un cafè d'una hora esperant que arribi la gent amb qui he quedat.
Jo tampoc t'ho explicaria de manera convincent, Júlia, n'estic segur, i, tot plegat, tampoc tindria gaire importància.
No insisteixo ni augmento la meua visió de l'empobriment i la resta, ja he deixat pistes.
Carles, home de poca fe, aquest "segurament" et traeix. Fes la prova de quedar als quarts i veuràs com si la persona realment t'estima arribarà puntual, ni que hagi de buscar les teues paraules a Internet. Si arriba una hora tard, no dubtis que és una excusa. (Per un moment, mentre anava escrivint, m'he vist com la senyoreta Francis :-)
Et faig aquest comentari a tres quarts i dos minuts de quatre! (uix)
Doncs jo el faig a tres quarts i mig de set. I m'encanta!
Tampoc em considero bilingüe, perquè només tinc una llengua. En puc parlar tres (no dues) i m'agradaria que fossin 4 o 5, però no he tingut tanta voluntat per aprendre'n tantes.
Les tres i quaranta set minuts, doncs, Montse.
Tu arribes molt tard, Carme, que el sol ja fa més de dos quarts que s'ha post :-)
jo també voldria parlar moltes llengües, però la mandra i la inconstància em pot :-(
Publica un comentari a l'entrada