en el 76è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Tortosa

Per enèsima vegada hi ha una proposta de retirar el monument a los Caidos erigit sobre una columna de l'antic pont que creuava l'Ebre al seu pas per Tortosa. El monument fou inaugurat el 21 de juny de 1966 pel dictador. Recordo que jo vaig assistir a l'acte amb els altres alumnes del col·legi des de la vora del pont, a la part de Ferreries. No estic segur de gaires detalls, però sí de la meua admiració per les Harley que conduïa la guàrdia de Franco, una de les quals va aparcar al meu costat i es van necessitar dos motoristes per fixar-la...

Evocacions a banda, aquesta vegada ha estat una moció presentada per ICV la que ha reobert el debat sobre si cal conservar o no el monument franquista més gran que queda a Catalunya. Convergència, per boca del seu alcalde no té cap interès a dinamitar el monument del qual, per altra banda, es van treure els símbols franquistes més evidents, i retreu a ICV que no actués durant els vuit anys que va governar amb el PSC i, a més, el van catalogar com a bé d'interès cultural. Suposo que els altres partits també diuen la seua amb raons més o menys ben argumentades. I la gent? Què diu la gent de Tortosa? No es tenen dades concretes i per això es demana un referèndum. Doncs molt bé, que es faci. O potser s'hauria de fer a tots els catalans? Àvids com estem de democràcia directa, no seria una mala idea, i potser alguns veurien en aquesta consulta un símbol definitiu de no se sap què.

A mi, ja m'està bé que la baluerna es quedi com està i on està. Sóc de l'opinió que, no diré tots, esclar, alguns monuments que recorden la història, la pròpia o dels enemics, és bo que es conservin, que el record quedi no només en els fulls dels llibres d'història sinó a la vista de tothom. Que tothom pugui parlar, en contemplar el monument, de la barbàrie, de la megalomania, de la injustícia...; en fi, que pugui parlar del que vulgui. Algú pot argumentar que la conservació del monument és una burla permanent a les víctimes del franquisme; ho podríem discutir, però jo no ho veig així. Per altra banda, sempre va bé concentrar la ràbia en algun objecte. Els qui ho necessitin poden escopir al riu cada vegada que passin prop del monument, això sí, sempre que ho permetin les ordenances municipals.

Aquesta història em recorda que no fa gaire que es torna a proposar la creació d'un museu militar a Barcelona. Evidentment, jo hi estic a favor i torno a escriure que s'hagués hagut de conservar el de Montjuic. En aquest cas, he llegit que alguns partits o institucions es mostren obertament favorables, altres són contraris i alguns estarien d'acord sempre que es donessin determinades condicions. És curiós com els qui posen condicions són els qui estan al costat del poble, però sempre creuen que el poble mai no és prou madur, que sempre necessita el seu guiatge. En fi, un altre referèndum a la vista.

P. S.: Una amable lectora, que coneix la meua edat provecta, m'ha advertit que jo no podia veure La dolce vita en la meua adolescència, que la pel·li es va estrenar molt tard aquí per raons de censura. Certament és com diu, el film no es va estrenar a Espanya fins el mes de maig de 1981. Increïble! No se m'acut amb quina pel·lícula -o amb quin somni- confonia La dolce vita en la meua evocació d'ahir. Tota la resta, deu ser, si fa no fa, com vaig dir.