21.9.15

l'instant que marxa


No és cert que una imatge- una fotografia- valgui per mil paraules, en tot cas alguna imatge es presta a diferents interpretacions, tantes com mirades diverses s'hi entretinguin una mica. Les mirades rebran de la mateixa imatge estímuls diferents depenent de moltes variables, per exemple, de la contextualització que se'n faci i de la informació o desinformació del receptor. Sigui com sigui una fotografia recull únicament un instant, allò que es produeix durant unes dècimes de segon, d'aquí també el nom d'instantània, avui força en desús, potser pel valor afegit que sovint s'atribueix a l'instant. Una fotografia mostra, fixa, un present i en si mateixa li és aliena passat i futur; aquesta és la seua grandesa i la seua misèria. Després, espectadors o comentaristes podem imaginar o conèixer, , si cal, el temps: l'anterior o el posterior, o tots dos.

La foto del nen emigrant que es veia ofegat a la sorra, just al costat d'unes onades suaus no produïa cap trasbals, no parlava de cap tragèdia. Sense el peu de foto, sense tota la literatura que l'acompanyava, sense la voluntat de convertir-la en icona d'una situació terrible, la foto hagués passat desapercebuda, fins i tot la seua interpretació podia ser equívoca.

Ahir vaig mirar una altra foto de la mateixa diàspora. Potser el que hauria de fer, per ser conseqüent amb el vaig escrivint, és deixar-la lliure de tot comentari, però no resisteixo dir alguna cosa. És una imatge del fotògraf danès Michael Drost-Hansen feta a la carretera E45 de Dinamarca el 9 de setembre. Un grup d'emigrants sirians descansa un moment del viatge que els portarà a Suècia. Un policia del país i una nena siriana es comuniquen potser a través del joc, Riuen, comparteixen també passió? No diré res de la meua interpretació ni dels meus sentiments en mirar l'escena. On es troba la força d'aquesta imatge que no simbolitzarà res? Al final, com qualsevol altra imatge, recull un instant, no parla del passat ni indica el futur. El camí serà dur i la meta no respondrà les expectatives, ho sé de cert, però tant de bo es trobin molts instants com aquest.

3 comentaris:

ninona ha dit...

Una imatge optimista i esperançadora. Tant de bo es trobin molts instants com aquests malgrat no tinguin resó mediàtic.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Vaig veure l'imatge, i val més que mil paraules. Aquesta és la força de la fotografia, atrapar per sempre un instant fugaç de la vida, o que t'atrapa a tu.

miquel ha dit...

Que així sigui, ninona.

Sí Francesc, aquesta és la força, l'instant. En aquest cas, si no sabem qui són ni que passa, sempre queda la poètica de la comunicació entre el gran i el jove.