tal com raja

La participació en les eleccions de la nostra vida ha estat excel·lent, lloada per tothom i, tot i així, o precisament per això, em costa assimilar que demà, estadísticament, una de cada quatre persones amb qui em creui serà un abstencionista la decisió del qual a l'hora de no anar a les urnes és tan respectable com la meua de dipositar-hi un sobre (amb papereta).

Els pròxims 18 mesos, la governabilitat del país serà complexa. Paciència. La qüestió és que em temo que després continuarà sent complexa i poc satisfactòria segons molts. En tots els països és així.

Ciudadanos, per boca dels seus dirigents, es queixava de la celeritat amb què es convocaven, eleccions a Catalunya sense acabar legislatures. Només saber els resultats d'avui ja demanen la dimissió d'un president que encara no ho és i la convocatòria de noves eleccions.

Ja fa anys que em pregunto quina hauria estat la deriva d'Unió si en lloc d'estar presidida per Duran continués Coll i Alentorn al capdavant. És només un pensament que ara em torna i no té cap transcendència pràctica, però continua apareixent-me. Si el fes explícit, la majoria de gent no sabria a què em refereixo.

Malgrat les meues preferències, estic content que el PSC no s'hagi enfonsat. Els conec una mica.

En algun moment ho vaig dir i no ho puc provar, però Convergència i ERC per separat haguessin sumat més vots, entre altres el meu.

He anat llegint algunes portades de diaris europeus i americans: es destaca que guanyen els partits independentistes i la necessitat de moviments. A la premsa espanyola es destaquen les pèrdues malgrat els guanys. La realitat és pluridimensional.

Els principals arguments de les campanyes dels partits en les properes eleccions espanyoles seran essencialment unidimensionals: Catalunya. S'ho mereixen els espanyols?

Xerro una estoneta des de la distància amb dues de les meus nebodes-filloles. La més gran m'envia els resultats de les votacions al poble: victòria aclaparadora de Junts pel sí, seguida, a força distància, de socialistes i CUP. La petita, que encara té 18 anys, em recorda que ja ha votat tres vegades: referèndum, municipals i ara. Tots tres acordem que, si es presenten, en les pròximes eleccions votarem aquesta candidatura que feia publicitat al meu col·legi electoral: