Em disgusten els
categòrics en art, encara que les seues conviccions siguin molt
documentades, fruit del coneixement d'una llarga tradició,
raonables i raonades i excel·lentment exposades. Quan dic art em
refereixo a tot, des de l'arquitectura a la pintura, però pensava
especialment en fotografia, un -una- art que encara provoca molta
suspicàcia, tant entre entesos com entre aficionats, entre creadors
o entre usuaris, fins i tot entre els qui passaven. Descarto els qui
consideren que la fotografia no és un art; ja poden parar de llegir,
i no és que pretengui argumentar a favor de la consideració de la
fotografia com un art, com ho podria fer? Després hi ha els sí,
però no, o no tant. Finalment, els qui equiparen la fotografia amb
l'art més proper, la pintura i, per tant, amb qualsevol art.
Crec que un dels
aspectes que provoca més reticència a l'hora de catalogar la
fotografia com un art és l'aparent facilitat de creació. Agafes una
càmera fotogràfica, busques un subjecte o una escena, t'ho penses
un moment i si convé -i la càmera o permet- ajustes uns quants
paràmetres, prems el disparador... Vet aquí que ja has aconseguit
plasmar la realitat que després anirà a parar al paper o no. I ja
està? Bé, hi pot haver un tractament de la imatge posterior, és a
dir, de manipulació, més o més llarg i complex, al laboratori o a
la pantalla de l'ordinador abans de donar el resultat per bo, però
no necessàriament. I res més? Doncs no. Així tothom pot ser
artista fotogràfic? Bé, tothom que escriu és artista literari? I
els qui pinten? I els qui esculpeixen? I d'aquesta manera arribem una
altra vegada al principi, al concepte d'art, a les ortodòxies i a
les heterodòxies, als qui tenen la veritat (?) i l'educació i als
qui són analfabets... Però tot això ho deixo per un altre dia que
és possible que no arribi.
5 comentaris:
la fotografia és art, oi tant! i en certa manera és una manera de veure, de contemplar la vida, el teu entorn, de captar-lo, de robar-lo en un instant.
La fotografia seria a la pintura com la poesia a la música, penso. Per mi és art, fa molt de temps que gairebé no penjo més que fotografies al meu blog d'interpretació artística.
Tots els llenguatges poden esdevenir art o no.Els límits sempre han estat difusos en molts casos,especialment entre art i artesania.Per a mi, i que consti que hi he
pensat però hi continuaré rumiant, la frontera més clara i la que val per més casos, és la que marca la utilitat i la intenció creativa que és la principal característica d' una obra d'art.
Com que ningú no sap ben bé què és això de l'art, el mateix que això de la cultura, no tinc criteri. L'únic que tinc clar és el que es paga per alguna cosa, això són faves comptades.
Francesc, sí que és una manera de focalitzar i, a vegades, d'eternitzar un instant, però també de suggerir una història que cadascú interpreta a la seua manera.
Helena, ja saps que estem d'acord. M'agrada que esmentis la música perquè sovint la fotografia és també harmonia de sons.
Comparteixo, Assum, això que dius dels límits difusos. Em fan pensar aquests conceptes de la utilitat i la intenció creativa. Sobre el segon, ara, sense gaire reflexió, em sembla insuficient, però evidentment ha de ser un requisit imprescindible. N'haurem de parlar.
Alguns afirmen que ho saben, Júlia, però jo estic força amb tu. Alguns creuen que si es paga la cosa queda clara, però tots sabem que no va per aquí la cosa.
Ei, jo la qüestió de la cultura la tinc clara, el que passa és que alguns restringeixen el significat a una mena "d'alta cultura".
Publica un comentari a l'entrada