La ironia dels versets d'ahir no eren
cap premonició objectiva, però sí que feia dies que de tant en
tant em visitaven les tenebres pensant en la Jaka des que en els
darrers mails em deia coses com que estava “mig de baixa” o, més
tard, en la darrera conversa també per correu, després
d'explicar-me uns quants detalls, acabava concretant-me: ara ja puc
dormir una mica millor. El meu mail següent, en què li preguntava
pel llibre on col·laborava no va tenir resposta i ja no vaig veure
cap post més ni cap fotografia a Instagram, un mitjà que
l'apassionava i on no fa gaire que jo vaig començar a deixar les
meues imatges per estímul seu i on ella clicava un cor cada vegada
que jo penjava una foto.
Vaig conèixer virtualment la Jaka a
través del seu blog, el que tenia a Tinet, després a l'altre blog;
a través d'ella vaig conèixer els poemes de la seua filla, que
també es diu Rosa, i els seus néts, encara petits, que apareixien
sovint en el blog de la iaia. Vaig conèixer la Jaka en presència,
ja en les darreres tertúlies que fèiem al Cafè del Centre, on un
dia va aparèixer en Sani amb una ampolla màgnum de no sé quina
marca. La Jaka convalescent, petita, animosa, enormement vital,
d'ulls mòbils que ho seguien tot, amb ganes de saber, de conèixer,
de participar, oberta a qualsevol estímul que se li presentés,
generosa, bella. Vam quedar que un dia la visitaria a Tarragona, a la
seua que és una mica meua...
Avui, quan la Montse m'ha dit que havia
mort, no m'ha sorprès, però la tarda d'aquest hivern benigne se
m'ha tornat tristor i tenebra. He anat a Instagram a mirar les seues
imatges, tantes imatges... He anat recordant. He pensat: T'estimo
Jaka, t'estimo, Rosa, en present i en futur.
Deixeu-me compartir la seua darrera
foto penjada, mirant la mar, la infinitud dels blaus -més cel que
mar i un núvol ala d'àngel-, al balcó dels tarragonins. Saps Rosa, que ara no recordo si
tenies els ulls blaus de mar o marrons de terra?
P. S. He buscat a Google el blog de la
Jaka a Tinet. He clicat la primera entrada que m'ha sortit, a
l'atzar, de 2008. Deia així (he vist que més avall hi ha un
comentari meu):
Ho recordo ara...
7 comentaris:
comencem bé l'any, hi havia entrat varies vegades al seu blog, pero fa temps, tan de temps com el que fa que se'n va anar en Sani. Ens hi hem d'anar acostumant, som la majoria de blocaires gent que ja comença a tenir una edat, i del que a vegades sap greu com em va passar amb Brian, que ni tan sols ens varem conèixer pesonalment.
Abans, es feia la trobada de blocaires un cop l'any i era una bona excusa per visualitzar-nos, però ara ja no es fa.
Salut
A mi també m'ha sabut greu, tot i que sembla que amb els anys et vas acostumant a conviure amb la mort dels contemporanis, ahir al facebook comentant la mort de la Jaka la Mar-Montse recordava aquells cafès i trobades i insinuava la possibilitat de reprendre'ls de tant en tant, potser són uns altres temps i no tindrien el mateix èxit, no ho sé, tot canvia i nosaltres passem i entre les moltes petges que deixem pel món durant una temporada també hi ha les virtuals, que duren força i potser està bé que sigui així.
Només la coneixia pels comentaris que et deixava aquí, em semblava molt vital. A en Sani tampoc personalment, però l'havia llegit i ell a mi, indirectament. Vaig arribar més tard que vosaltres en aquest món virtual, tot i que a alguns us llegia de temps abans.
Ara he vist les fotos de la Jaka al Flickr, tan de bo la filla o qui sigui les guardi a part. Les que jo hi tenia, s'han perdut, per inactivitat, suposo. De nou m'ha fet pensar en les pèrdues irrecuperables.
Anem perdent penyores...
una abraçada Miquel
Jo no coneixia en Sani, peròsi la Jaka-Rosa, bé la coneixia virtualmenti li llegia el blog...
És trist que les persones amigues i vitals i actives se'n vagin massa aviat.
La recordo bé, menuda i vital, es feia estimar. Li desitjo un bon descans.
No som per sempre, és el que hi ha.
Francesc, ara es dedicava molt a la fotografia i més esporàdicament al blog clàssic. Això de les trobades per desvirtualitzar està bé, encara que siguin sempre parcials. Veig que se'n continuen fent.
Sí que et vas acostumant, Júlia, però continua dolent, continua sent una mica una pèrdua d'un mateix. I en els nostres casos amb les paraules vagant per internet com fantasmes.
Sí, els temps, els dels nostres blogs al menys, són diferents. De fet alguns ja pràcticament no tenen blog i em sembla que s'ha perdut l'efervescència -la innocència?- de fa uns anys.
És una sensació estranya, A., la de saber que ja no hi ha ningú darrere de les paraules i les imatges. Segur que la Rosa filla guardarà el que pugui i la resta la tindrem a la memòria fins que ja només siguem memòria.
És trist, Carme, i sempre és massa aviat.
Es feia estimar, sí, Xènia. Ai, el temps!
El día 1 vaig començar a fer-te un mail, Miquel.tan trist que m ho vaig deixar correr i vaig baixar a la nostraTarragona per abraçar a la seva filla.
Enyoraré les nostres converses sempre que ens trobavem: al replà de l escala on acabavem tancant la porta de l ascensor de tantes coses que sempre ens explicavem, al portal, a la nostra plaça Verdaguer sota els seus geranis vermells. Era una persona sempre avançada, les últimes converses erensobre instagram, estava entusiasmada! També enyoraré els vespres quan tocava el piano i jo la sentía des de casa. I les converses sobre llibres, teníem gustos semblats. Quan arribi l estiu i vagi a Tarragona, ja no tindré la meva veïna de replà que sempre m explicava coses. Em queda un gran récord, unes fotos precioses , els geranis vermells del seu balcó i les dos llunes del Murakami que fent màgia va fotografiar sobre la plaça Verdaguer.
Publica un comentari a l'entrada