2.1.16

Jaka / Rosa


La ironia dels versets d'ahir no eren cap premonició objectiva, però sí que feia dies que de tant en tant em visitaven les tenebres pensant en la Jaka des que en els darrers mails em deia coses com que estava “mig de baixa” o, més tard, en la darrera conversa també per correu, després d'explicar-me uns quants detalls, acabava concretant-me: ara ja puc dormir una mica millor. El meu mail següent, en què li preguntava pel llibre on col·laborava no va tenir resposta i ja no vaig veure cap post més ni cap fotografia a Instagram, un mitjà que l'apassionava i on no fa gaire que jo vaig començar a deixar les meues imatges per estímul seu i on ella clicava un cor cada vegada que jo penjava una foto.

Vaig conèixer virtualment la Jaka a través del seu blog, el que tenia a Tinet, després a l'altre blog; a través d'ella vaig conèixer els poemes de la seua filla, que també es diu Rosa, i els seus néts, encara petits, que apareixien sovint en el blog de la iaia. Vaig conèixer la Jaka en presència, ja en les darreres tertúlies que fèiem al Cafè del Centre, on un dia va aparèixer en Sani amb una ampolla màgnum de no sé quina marca. La Jaka convalescent, petita, animosa, enormement vital, d'ulls mòbils que ho seguien tot, amb ganes de saber, de conèixer, de participar, oberta a qualsevol estímul que se li presentés, generosa, bella. Vam quedar que un dia la visitaria a Tarragona, a la seua que és una mica meua...

Avui, quan la Montse m'ha dit que havia mort, no m'ha sorprès, però la tarda d'aquest hivern benigne se m'ha tornat tristor i tenebra. He anat a Instagram a mirar les seues imatges, tantes imatges... He anat recordant. He pensat: T'estimo Jaka, t'estimo, Rosa, en present i en futur.

Deixeu-me compartir la seua darrera foto penjada, mirant la mar, la infinitud dels blaus -més cel que mar i un núvol ala d'àngel-, al balcó dels tarragonins. Saps Rosa, que ara no recordo si tenies els ulls blaus de mar o marrons de terra?


 

P. S. He buscat a Google el blog de la Jaka a Tinet. He clicat la primera entrada que m'ha sortit, a l'atzar, de 2008. Deia així (he vist que més avall hi ha un comentari meu):

Ho recordo ara...
Hi havia un rellotge de sorra igual a casa, la sorra fluïa lentament provocant la il·lusió de immutabilitat...
Del recipient superior vàrem comprovar que la sorra adquireix una major velocitat al final...
abans donava una falsa impressió d'abundància però en el últim moment
ja no hi ha temps,
es ja tard per meditar.




7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

comencem bé l'any, hi havia entrat varies vegades al seu blog, pero fa temps, tan de temps com el que fa que se'n va anar en Sani. Ens hi hem d'anar acostumant, som la majoria de blocaires gent que ja comença a tenir una edat, i del que a vegades sap greu com em va passar amb Brian, que ni tan sols ens varem conèixer pesonalment.
Abans, es feia la trobada de blocaires un cop l'any i era una bona excusa per visualitzar-nos, però ara ja no es fa.

Salut

Júlia ha dit...

A mi també m'ha sabut greu, tot i que sembla que amb els anys et vas acostumant a conviure amb la mort dels contemporanis, ahir al facebook comentant la mort de la Jaka la Mar-Montse recordava aquells cafès i trobades i insinuava la possibilitat de reprendre'ls de tant en tant, potser són uns altres temps i no tindrien el mateix èxit, no ho sé, tot canvia i nosaltres passem i entre les moltes petges que deixem pel món durant una temporada també hi ha les virtuals, que duren força i potser està bé que sigui així.

PS ha dit...


Només la coneixia pels comentaris que et deixava aquí, em semblava molt vital. A en Sani tampoc personalment, però l'havia llegit i ell a mi, indirectament. Vaig arribar més tard que vosaltres en aquest món virtual, tot i que a alguns us llegia de temps abans.

Ara he vist les fotos de la Jaka al Flickr, tan de bo la filla o qui sigui les guardi a part. Les que jo hi tenia, s'han perdut, per inactivitat, suposo. De nou m'ha fet pensar en les pèrdues irrecuperables.

Anem perdent penyores...

una abraçada Miquel

Carme Rosanas ha dit...

Jo no coneixia en Sani, peròsi la Jaka-Rosa, bé la coneixia virtualmenti li llegia el blog...
És trist que les persones amigues i vitals i actives se'n vagin massa aviat.

Xenia ha dit...

La recordo bé, menuda i vital, es feia estimar. Li desitjo un bon descans.
No som per sempre, és el que hi ha.

miquel ha dit...

Francesc, ara es dedicava molt a la fotografia i més esporàdicament al blog clàssic. Això de les trobades per desvirtualitzar està bé, encara que siguin sempre parcials. Veig que se'n continuen fent.

Sí que et vas acostumant, Júlia, però continua dolent, continua sent una mica una pèrdua d'un mateix. I en els nostres casos amb les paraules vagant per internet com fantasmes.
Sí, els temps, els dels nostres blogs al menys, són diferents. De fet alguns ja pràcticament no tenen blog i em sembla que s'ha perdut l'efervescència -la innocència?- de fa uns anys.

És una sensació estranya, A., la de saber que ja no hi ha ningú darrere de les paraules i les imatges. Segur que la Rosa filla guardarà el que pugui i la resta la tindrem a la memòria fins que ja només siguem memòria.

És trist, Carme, i sempre és massa aviat.

Es feia estimar, sí, Xènia. Ai, el temps!

Blanca ha dit...

El día 1 vaig començar a fer-te un mail, Miquel.tan trist que m ho vaig deixar correr i vaig baixar a la nostraTarragona per abraçar a la seva filla.
Enyoraré les nostres converses sempre que ens trobavem: al replà de l escala on acabavem tancant la porta de l ascensor de tantes coses que sempre ens explicavem, al portal, a la nostra plaça Verdaguer sota els seus geranis vermells. Era una persona sempre avançada, les últimes converses erensobre instagram, estava entusiasmada! També enyoraré els vespres quan tocava el piano i jo la sentía des de casa. I les converses sobre llibres, teníem gustos semblats. Quan arribi l estiu i vagi a Tarragona, ja no tindré la meva veïna de replà que sempre m explicava coses. Em queda un gran récord, unes fotos precioses , els geranis vermells del seu balcó i les dos llunes del Murakami que fent màgia va fotografiar sobre la plaça Verdaguer.