visita curta a Ultramort

M'agraden els pobles petits de l'Empordanet, tranquils, silenciosos, nets, tan a la vora uns dels altres que sovint no costa gaire anar a peu al del costat, encara amb tants vestigis conservats de l'antigor, alguns restaurats i d'altres no tant, és igual. L'únic inconvenient d'aquests poblets, a vegades només agrupacions d'unes quantes cases o masos, és la carència de serveis, de botigues, que cal trobar en les poblacions properes més grans. Ara, de sobte, em venen al cap tres dels meus noms preferits: Vulpellac, a la vora de La Bisbal, Riuràs, a penes cinc o sis cases anàrquicament situades i el terrible nom de Ultramort, lleugerament enlairat i que s'enfronta, plana enmig, a Sant Iscle, ja més prop del Montgrí.

Fa pocs dies vaig anar per segona o tercera vegada a Ultramort. Era a l'entrada de la tarda i el poble estava en calma total, alguna veu dins d'una casa, dos vailets jugant a pilota en un carrer de pendent pronunciat -el de la part baixa tenia molta més feina-, i ja a les acaballes vaig veure un home passejant un gosset. Me li vaig acostar i li vaig preguntar si coneixia la casa on havia viscut Jaime Gil de Biedma. L'home em va respondre en castellà que sí, que sabia que l'escriptor havia tingut casa al poble i que ell, per curiositat, s'havia llegit el poema corresponent, però que no em sabia dir. Per mi que era el mateix Jaime. Quin altre parlaria castellà a Ultramort? La perruca, més que el gosset, em va desconcertar. Si torno la setmana que ve, aniré previngut.

Una casa desierta que yo amo,
a dos horas de aquí,
me sirve de consuelo.

En sus tejas roídas por la hierba
la luna se extenua,
se duerme el sol del tiempo.

Entre sus muros el silencio existe
que ahora yo imagino
-soñando con vivir

una segunda infancia prolongada
hasta el agotamiento
de ser carnal, feliz.

Me asomaré callado a ver el día,
contento de estar solo
con la vida bastante.

Encontrar en la cama otro cuerpo,
no más que algunas noches,
será como bañarme.

 

 

Ultramort des de Sant Iscle