el bluf del canvi

Em sembla molt bé que els polítics facin els discursos, sobretot els importants, a partir d'una lectura fluïda del que tenen escrit en un paper. El cas de Mariano, però, és excepcional, sempre necessita papers, i si no els té divaga o es repeteix a base d'una simplicitat aclaparadora. Més enllà d'aquestes constatacions, Mariano, a l'hora d'argumentar, també necessita recórrer a les autoritats, sigui l'autoritat dubtosa de les estadístiques, sigui la de la llei o, avui, la del diccionari, quan ha tractat Sánchez de bluf. Mariano és incorregible: realment necessitava l'ús del diccionari per donar autoritat a una paraula que tothom coneix, sobretot els polítics, tan acostumats a les catxes?

És veritat, de tota manera, que el coneixement semàntic dels polítics és escàs o, en tot cas, ens volen colar significats marginals o tergiversats. Canvi, repeteix Sánchez i el socialisme en general, i tants d'altres. Quina gràcia, quina màgia té aquesta paraula tan corrent i utilitzada a l'hora d'atreure voluntats i votants? No la veig enlloc. Poso dos exemples de cada dia: Necessito una moneda d'euro per desbloquejar el carro de la compra del supermercat i tinc un bitllet de cinc euros; vaig a la caixera i li pregunto si em pot donar cinc monedes a canvi del seu bitllet; ni ella ni jo guanyem, però quedem els dos satisfets (jo més). Un altre exemple, la compra em costa 16 euros, dono un bitllet de 20 i una moneda d'1 euro i em tornen 5 euros, en moneda -prefereixo que no- o en un bitllet. Tothom, però tothom, canvia des dels principis dels temps. Repeteixo, no veig quina atracció o quina novetat suposa Sánchez, i tants altres, que té el mot canvi. L'única incògnita no desvetllada és si es refereix al primer exemple, tot queda igual- o al segon. En aquest darrer cas, amb els polítics, el ciutadà rarament sap el que compra, sovint és un premi sorpresa de menys valor que el que s'ha gastat.