25.1.10

xeic!

Xeic, xeic... ! Llegeixo que Joan-Lluís Lluís ha publicat a La Magrana Xocolata desfeta: 123 variacions sobre un mateix tema. La inspiració primera ha estat Exercicis d’estil, de Queneau, a més d’altres fonts i estímuls; després, la llengua, el treball i la imaginació són seves. Retorno a Transformacions, el bloc col·lectiu, no sé si encara operatiu, on vam arribar a les 278 variacions. Faig un repàs ràpid. Trobo que hi ha textos i imatges interessants, imaginatives, sorprenents. Hauríem d’haver buscat editors de papers?

Avui, tornant a casa des del nord per la A-7, escolto l’entrevista que Jordi Garcia Soler fa al grup Xeic! que acaba d’editar el seu segon disc, Birles!!! (bitlles, segons els del sud; la peça que serveix per tombar-les l'anomenem birlot). Vaig escoltant totes les cançons del seu darrer treball intercalades entre preguntes i respostes. Diuen que fan ska rural, i deu ser així, però més enllà de les consideracions classificatòries, la seva música i les seves paraules em resituen a la meva terra d’origen i evoco sensacions i detalls semblants als seus malgrat la diferència generacional: els mots dialectals, les històries, l’espai compartit, el temps que passa... i un regust de banda de ball d’estiu a la plaça. Just en arribar a Barcelona s’acaba l’entrevista.

Els Xeic! tenen un web des d’on es poden descarregar gratuïtament les cançons dels seus dos discos. A la pregunta de l’entrevistador sobre el tema, un dels dos convidats respon que pensen que els beneficis econòmics de la seva música l’han d’obtenir a través dels concerts en viu. És clar que ells, de moment, tenen feines diverses (mestre, ferrer, fuster...) i fan els concerts en cap de setmana, alternant-los, en el cas d’algun dels membres del grup, amb les feines del camp. I si es volguessin dedicar només a la música? I això val també per la literatura.

De moment, jo m’he baixat les cançons i fins i tot m’atreveixo a deixar-vos-en una, amb imatges precipitades, potser no la que hauríeu triat vosaltres, però sí la que em sembla que s’adiu més amb el temps d’hivern i amb el meu record del moment. No us vindria de gust fer una excursió pel sud per contemplar les fulles dels aulivers que, ara, amb la collita acabada, agafen uns tons grisos-blancs-verds espectaculars, sobretot quan el vent de mestral les mou en ritmes sincopats i arbitraris?



(la x de xeic cal pronunciar-la com si fos una tx. En el cas de la e, l’obertura o tancament depèn del poble)

16 comentaris:

Júlia ha dit...

Vaig pensar també en les nostres transformacions quan vaig llegir això del Lluis Lluís...

Comtessa d´Angeville ha dit...

Justament ahir venia a l'avió llegint Cirera de Joan-Lluís Lluís. Escoltarem als Xeic a veure"

Arare ha dit...

I per què no retornem a les nostres transformacions? a mi m'agradava molt!!!!

i per què no busquem un editor de paper, eh? eh?

m'agrada, això dels Txeic!

bon dilluns, rei moro! (dimecres mira Banda ampla, vale?)

Pais secret ha dit...

Com devies baixar per l´autopista amb aquest ritme, xeic!

Fa un mes i mig colliem olives allà sota mateix de la muntanya en forma de pit,quan l´hivern es negava encara a fer acte de presència.Ara que les oliveres semblen tenir les ales argentades, toca escapçar els dits a la vinya perquè reposi.Allà al sud i aquí al nord les feines al camp es succeeixen.

F.Puigcarbó ha dit...

les nostres transformacions no eren de xocolata i a mi em torna boig la xocolata....

kika ha dit...

no se quan ho has fet però acabo de veure la foto dels calçots... preciosa! :-) i quines ganes de calçotada fa venir :-)

Adrià Pujol Cruells ha dit...

Hola: felicitats al Joan-Lluís. Tanmateix, a mi el que em sap greu és que ara els diaris parlin d'aquesta darrera obra del de Perpinyà. Jo vaig guanyar el premi de literatura experimental d'Olot 2003, amb una obra quasi idèntica, amb 11 variacions, que duia per títol "Quin Déu enamora", anagrama de Raymond Queneau. Les similituds són inquietants, fins i tot amb la modalitat d'alguna de les variacions de Joan Lluís Lluís.

Clidice ha dit...

Xeic! si puc m'hi escapo a la teua terra per santa Eulàlia! :) ara escoltaré aquests Xeic :P

De Queneau no te'n dic res que el tic atravessat després de tant fer textos en gavatx :(

Anònim ha dit...

Molt bones!! No ens coneixem, però tafanejant per la xarxa he descobert el teu blog, jo sóc membre de Xeic!, i personalment m'ha agradat molt aquest resum sobre el grup! Crec que reflecteix la nostra filosofia i el que volem transmetre amb la nostra musica!

Moltes gracies per la teva gran col·laboració, és genial que t'hagi agradat aquest segon disc, Birla! Gent com tu ens dóna força per seguir endavant!

Us convido a que descarregueu el cd de la nostra web! I a que vingueu a qualsevol concert dels que farem aquesta temporada, segur que xalarem tots plegats!

Gracies i fins aviat

pere ha dit...

Júlia, l'haurem de fullejar, a veure si ens copia .-)

Bona lectura, comtessa?
Veig que ja ets al nord; espero que la música dels Xeic! et donin un mica de calor, encara que -14 graus i una nevada lleugera em sembla que no t'espanten.

Arare, el bloc continua obert i jo algun cop havia pensat posar-hi alguna coseta, però només eren idees sense desenvolupar. No crec que tota la gent continués ara, però alguna variació de tant en tant, per passar l'estona, per què no, total, encara no vam arribar a les 300. Quant al paper, uf, quina feinada! De tota manera en paper no comercial ja e tenim una bona part.
Pel que veig, els de Xeic! apareixeran qualsevol dia pels pobles del nord. Esperarem.
Bon dimarts, maca! Que surts a "Banda ampla"? No pares!

La veritat, PS, és que sí que va ser una baixada ràpida (el d'aquí dalt no en dieu pujar, d'anar a Barcelona?)
M'agrada això de les ales argentades :-) Cert, les feines del camp se succeeixen gairebé sense interrupció, de tota manera, allà baix la collita forta és la de l'oliva, no tant la de la vinya, les garrofes o les ametlles.

Haver-ho dit, Francesc, segur que hi hagués hagut algú disposat a xocolatejar.

La foto dels calçots és del dia de Reis, kika. Cada any, des d'en fa uns quants és la meva primera calçotada empordanesa.
Si te'n vénen ganes, suposo que la mar, de Brisalls, ens invitarà qualsevol dia i és extremament generosa, així que ja ho saps.

No sé què dir-te, Adrià. Suposo que hi ha molts admiradors dels Exercicis d'estil i de tant en tant algú es decideix a fer-ne i en aquest cas una editorial a publicar-los. Que els textos coincideixin més o menys ja és una altra qüestió.

Què bé, clidice. Trobaràs els ametllers florits i les fulles de les oliveres encara platejades
Pobre Queneau! Que no, que no m'ho crec que no vulguis rellegir-lo :-)

Sí que et conec -o us conec-, anònim xeic!, perquè vaig estar escoltant-vos i ja saps que "per les seves obres els coneixereu".
Ets molt amable i condescendent amb la meva petita aproximació. Jo de moment, ja m'he baixat els vostres dos discos i estic esperant que feu una volta per Barcelona, que vaig entendre que és un dels propòsits, per veure que tal soneu en directe.
Gràcies per deixar les teves paraules.
Endavant, xeics!

kika ha dit...

des del dia de reis que tens aquest foto? i jo no m'hi he fixat fins ara? ja m'ho puc fer mirar això!

pere ha dit...

A la targeta sí, Kika; aquí des de fa no res. No t'ho miris.

kika ha dit...

menys mal! estava a punt d'anar al metge! :-D

però m'ho miro :-)

pere ha dit...

ja ens diràs, doncs :-)

Adrià Pujol Cruells ha dit...

Torno a ser jo: en Joan-Lluís Lluís m'ha escrit i li ho agraeixo. M'ha tranquil·litzat al voltant de les inquietants similituds, que jo denunciava entre la seva obra "Xocolata desfeta" i la meva "Quin Déu enamora". Per tant, repeteixo, gràcies al Joan-Lluís per la seva deferència, i demano disculpes en públic per la meva insinuació de plagi. El seu llibre és sensacional, de veritat, i les meves sospites eren, són, infundadíssimes. Espero no haver ficat massa els peus a la galleda, i que gaudiu d'aquest seu paper de la mateixa manera que ho estic fent jo. Joan-Lluís Lluís ha torturat la llengua catalana -li convenia a l'idioma!-, l'ha centrifugat i acaronat a parts iguals, i n'ha obtingut un resultat fabulós.

Salutacions cordials.

pere ha dit...

Me n'alegro, Adrià, que després de parlar amb en Lluís se t'hagin esvaït els possibles malentesos i que la seva obra et sembli tan interessant. Jo encara no puc dir res, però espero que, en el seu moment,compartiré la teva opinió.