temps de farigola

Potser l'ancestral ritus, entre pagà i cristia, del timó collit el divendres sant és el més antic que encara conservo, el que em porta a tots els altres divendres del març o de l'abril des que tinc memòria, el que em serveix per recordar moments que s'expandeixen i gent que viu en la memòria o en el present, i a mi mateix.

Aquest any, la B., companya d'uns inicis i amiga del present, em va regalar al febrer el darrer llibre de poemes del seu marit, en Francesc Prat, que va publicar poemes als anys 80 (un premi Vicent Andrés Estellés i un altre de la Crítica “Serra d'Or”, deixem-ne constància; i per que aquest parèntesi?) i que aquest nou segle, vint anys després, ha sentit la necessitat de retrobar-se en el paper públic des de la seva maduresa. Diu: “En Fingiments es fingeixen experiències tan futils i canviants com els sentiments, que voldrien semblar autèntics (per això pretenc fer poesia lírica) i que són motivats per un paisatge, per la mort d'aquells a qui hem estimat o bé odiat o per l'alegria mateixa d'existir...” En Francesc, que diu que fingeix -hi ha una altra manera de ser o de viure?-, m'escriu en la dedicatòria del llibre: “ Terra natal, subjectivitats, neurosi, cartes d'amor agudes i ridícules, i per sort, pere, un llibre de lectura no obligatòria.”

En Francesc, com jo faig cada any amb la farigola a la manera antiga i nova, parla del temps, és reconeix en el temps -que a més de dies i anys són llocs-, es retroba en el temps, sent recança del temps, però es projecta en el futur, fins i tot, o sobretot?, en aquest cant espiritual que, paradoxalment, demana el no-res i el tot.

Avui, divendres sant de l'any 2009, he llegit potser massa precipitadament -el temps, el temps!- les subjectivitats d'en Francesc, les seves neurosis assenyades, les cartes d'amor de la terra natal i de la gent amb nom i sense. Avui, a l'Empordà d'en Francesc, ennuvolat i diàfan, després de passejar per la vora del riu, he llegit un llibre de lectura no obligatòria -quan llegiré els altres?-; espigolo i en deixo constància aquí en ordre cronològic.



Vagi com vagi, el millor fóra no haver nascut
ALVARO DE CAMPOS

Aquest matí, mentre passejo per la vora del riu, desitjo, com un devot, la flama i el fum de sàndal entrant a la llum universal, les cendres entrant al present etern amb el pas de l'aigua.

Si dins la barca de fusta,
vagarejant per l'espai
sense rumb ni objectiu,
sense dia ni nit,
s'hi està tan bé:
Què faig aquí,
temorenc i perplex,
canviant i fugint
com una duna al vent?


Aquell noi solitari que vaig ser,
ardentment s'abraça a la llum, al bosc.

I encara

si el vent daurat em gronxa
com a l'herba d'estiu

m'il·lusiono.


annica

Prou sé que tot se'm trenca, que com un frare medieval vaig ple de remordiments i de somnis. Però si uns ulls d'àngel i una veu d'aigua em diguessin: “Tornem per veure el vermell original”,

encara el seguiria
com un anyell lligat amb fe
tot inflat d'esperança.



Un blau acollidor, d'ulls lluminosos, cau dels rituals de la primavera. Aquesta pluja amoroseix la terra, l'esponja amb suavitat de paradís. Així, l'Empordà es divinitza i es fa somni. Galledes i més galledes de dolor baixen pels rius; i els àngels, brillant sobre els joncs, el transformen i l'maguen sota les roques.
La dolcesa de la pluja d'ulls blaus vessa les pintures del retaule de Púbol, de l'absis de Pedrinyà; la seva bellesa ho inunda tot fins al límit i amb l'anell de l'horitzó abraça els neguits fondos, arrelats en el cor de la terra. Aleshores tot participa d'aquest temps i l'esplendor d'aquests ulls porta l'existir a la felicitat.


La mirada que ha acariciat les flors del pruner em visita; ve de les pedres pageses i èpiques de la infància, del beix dels blats, els ulls del tòtil, els vels del Ter; porta el poder grandiós de la nit, el nucli fosc dels raïms; i se'm guarda sobre el paper amb la llengua suau que per aquests indrets parlaven els morts.

(Francesc Prat: fingiments, CCG Edicions, 2008