crònica intermitent des del silenci de la nit

Anem, passada la una, al monument de Rafael Casanova, ple d’ofrenes florals. Ara hi ha joves i grans, visionaris i escèptics, clàssics i romàntics, d’aquí i de fora, però em diuen que abans, quan han anat els nostres representants, hi havia unes tanques de contenció, perquè els polítics no es barregessin amb el poble que volia fer sentir la seva veu: Il·lusos! I és que els polítics ja representen les veus dels poble i no els calen ecos ni recordatoris.

Al Fossar –un sol que estavella i amaga la flama- encara queden força patriotes i curiosos. Em miro algunes pancartes: “alliberem-nos del patriarcat”, “capitalisme és crisi”, “29-S vaga general. Des de tots els fronts per la revolució”, “Marina i Lola, us volem a casa”, “Mani qui mani... sempre antiautoritaris!”, “la crisi que la paguin els rics”... Una bandera amb les quatre barres té un escut central amb corona reial i amb la llegenda: “Regne de Catalunya. 1137-1715”. Em sento vell, fora de temps, desinformat, i em faig el propòsit de desentotsolar-me, de sortir més de casa, d’acostar-me a la realitat. En unes taules del passeig del Born, mengen carn i empedrat de cigrons, botifarres i mongetes, i enllesteixen una gran paella –a foc massa lent- que, malgrat la mida, fa una flaire que encomana les ganes de participar. Penso que res no canvia en els aspectes essencials.

De l’Arc del Triomf fins al parc de la Ciutadella, s’estenen les parades de records de la Diada. Em compro una estelada sobre fons groc, d’aquelles que es porten poc, perquè l’antiga ja no resistirà més onzes de setembre, i una motxilla de plàstic de color vermell amb un CAT dins d’un cercle. El sol continua sent excessivament generós.

A la tarda, al parc de la Ciutadella, visitem la instal·lació central de la “Setmana del llibre en català”. Per fi em sembla un lloc idoni que permet l’entrada de tothom: la qui va amb patins, el qui porta la bicicleta plegada, els qui passegen el gos. Me n’enamoro d’un –estelada al coll- que estic segur que té un olfacte finíssim per la literatura de qualitat; si no fos que no conec la mestressa, l’hagués seguit per disparar cada vegada que assenyalava una peça. Compro quatre llibres, cap de ficció.

S’ha fet fosc. Els alès dels joves fan olor d’alcohol i el meu massa olor de tabac. L’estelada encara voleia.

A casa, a la tele, escolto Raimon, que ja s’ha fet gran però que continua incombustible, camisa de foc, recordant qui som i d’on venim. En un intermedi vaig a parar a una tertúlia on un periodista –regalen els títols o és qüestió de misèries personals?- d’Intereconomia, a propòsit d’unes multes als comerços que no retolen en català diu que en un moment determinat els parlants del llatí decidiren deixar de fer-lo servir, diu que doncs això. Podria discutir la qüestió de les multes, però la ignorància bàsica o la mala fe em supera i encara més que cap dels contertulians li saltés a la jugular. No hi ha res a fer. No tenim res a veure.

Acabo de sentir Raimon: sóc a casa. En una finestra d’un pis de l’altra banda del pati veig, a contrallum, un noi que balla amb una nina de plàstic que porta una capa amb les quatre barres. Escric una estona en silenci.