entre la precipitació i la reflexió

Em va sorprendre la promptitud amb què Trias reconeixia que no seria alcalde -no que no fos el més votat, que era una evidència- de la mateixa manera que em va estranyar la diligència de Colau d'autoproclamar-se alcaldessa. Avui, Trias, empès per no sé quines veus xiuxiuejant o no tant, ha reconsiderat per un moment la seua postura inicial, la que estic segur que pensava i pensa, i Colau s'ha afanyat a dir que l'alcalde li ha dit que ella seria l'alcaldessa; de fet, Colau ja actua com a alcaldessa amb una precipitació que iguala la seua incontinència verbal -incontinència, per altra banda, molt comuna en molts polítics- , la mateixa que va tenir Trias la nit electoral. No s'adona Colau que les seues actuacions dependran en menys o menys mesura dels seus socis de govern?

Exposada la premissa, considero, sense conèixer-los de res, que tant Trias com Colau són honrats, vull dir honrats amb si mateixos, i això els honora esclar, però les tasques de govern d'una comunitat no depenen d'aquesta característica personal, sinó del coneixement de la comunitat, de tota, de la capacitat de reflexió davant de les realitats ciutadanes, de saber, per exemple que les despeses en algun esdeveniment ciutadà aparentment inútil tenen avantatges superiors..., bé, no acabaríem mai; però la mesura, l'equilibri, em sembla un bon do – o exercici- en els governants.

També estic segur que els mitjans de comunicació en general li busquen les pessigolles a Colau. Per exemple, sembla que, juntament amb uns centenars de voluntaris, va recórrer la ciutat per fer un recompte dels qui viuen al carrer; l'endemà els diaris publicaven que Colau va assegurar que els buscaria un sostre digne. És veritat, ho va dir, i segur que ho farà, però el que callaven els mitjans és que també va afegir que els buscaria un treball digne que no depengués de l'administració. Segur que també ho farà.

Em precipito. M'adono que participo d'un dels mals del país:  parlar del futur com si ja fos present o passat.