A

hores d'ara, quan ja ha passat una mica més d'un any de la seua publicació, em sobta no haver trobat, i llegit, més -alguns- comentaris en els blogs i els mitjans en general sobre la Gramàtica Catalana de la A a la Z, de Marta Mas i Albert Vilagrasa. És una gramàtica bonica, escrita, com el seu nom indica, en forma de diccionari, que pot solucionar ràpidament la majoria dels dubtes més freqüents dels qui parlen i escriuen en llengua catalana. Tant apareixen mots concrets amb els seus usos, exemples i contraexemples, com aspectes més generals: les perífrasis verbals, per citar un cas. Si qui fa la consulta no troba directament en l'ordre alfabètic el mot o el concepte que busca, només li cal anar a l'índex del final per localitzar la pàgina adequada.

A vegades costa de trobar algun mot o expressió; així, poc a poc o mica en mica no apareixen, i cal anar a modals, allà (millor allà que allí? on?) sí, podem trobar el que cal, encara que a la Gramàtica van precedides per la preposició a, que no sé jo, segons puc comprovar cada dia (avui amb els periodistes esportius de TV3), si és un inici gaire del gust de la gent: és tan insignificant aquesta preposició.

La Gramàtica, quan convé, adverteix que si no parla de tal mot o tal expressió és perquè no pertany al llenguatge estàndard o és d'ús restringit. I aquí és quan la Gramàtica i jo, malgrat que la comprenc, no ens acabem d'entendre, perquè no pertànyer al llenguatge estàndard o ser d'ús restringit sovint vol dir que no es tracta d'un ús propi del català central, és a dir, del dialecte majoritari en nombre de parlants.

Els autors ja adverteixen en la introducció: El corpus sobre el qual hem treballat s'ha triat en virtut de l'ús de la llengua estàndard del català central i no ens hem referit a altres a altres formes dialectals, cosa que ens hauria suposat tractar extensament els parlars de tot el domini lingüístic català. Molt bé, d'acord, la majoria de solucions són bones en qualsevol dialecte, però el lector, que també existeix, de més enllà del central no gaire entès en la matèria pot tenir en alguns casos un sentiment de culpa, com a mínim de desconcert, fins i tot de rebel·lia, quan fa servir mots com prompte o encabat i,  se li diu que és d'ús restringit o que no pertany a la llengua estàndard, en el primer cas,  o se li diu que cal escriure en acabat en el cas del segon. Em sembla més greu, per esmentar un conjunt, aquesta dèria generalitzada d'explicar l'”hora catalana” - n'estic tip de veure-la en molts blogs amb rellotge inclòs- sense, al menys, una petita nota que adverteixi que el seu ús no és propi de tot el domini de la llengua i que les altres solucions també són genuïnes. En definitiva, ¿els del meu poble haurien de consultar aquesta gramàtica o haurien d'esperar que, passat un temps, els mateixos autors també resolguin els seus dubtes en una nova edició ampliada i corregida?

Després de l'exposat suara (no feu ús aquest mot, sisplau), cal insistir que la Gramàtica és fàcil de fer servir i eficaç, i si té el nihil obstat de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, no cal dir res més.