saragatona: inanitats (XVI)

7.4.09

inanitats (XVI)

En cada vida,
reconèixer la vida:
reconèixer-se.

Reconèixer-se,
reconèixer la vida
en cada vida.

(reconèixer-se?)

5 comentaris:

iruna ha dit...: a mi se'm fa una mica estrany pronunciar "reconèixer-se", perquè el "se" me queda com penjant...

si ho hagués d'escriure tal com ho pronuncio, potser escriuria "reconèixe's"; si ho pensem com "re-conèixer-se", diràs que el "se" me resulta més pronunciable, se'm fa més proper.

tens més d'una vida, tu?

qui només ne tenim una, també mos podem reconèixer en tot moment d'esta vida... o no fer-ho. jo sempre em trobo, xiquet; a vegades, quina merda; però no sempre :)

bona nit, pere; 1:13 a. m.
miquel ha dit...: I a mi, iruna, per això em pregunto entre parèntesi si funciona el verb.
És clar que tinc més d'una vida, com tu, però en realitat em referia al reconeixement de la pròpia vida en la vida dels altres, en la mesura que això és possible. I també en el reconeixement de la pròpia vida en cada ésser viu. I encara més enllà, el reconeixement de pròpia la vida en cada objecte. En fi, quan sigui poeta ho sabré explicar millor.
bona matinada, iruna.; 2:48 a. m.
Montse ha dit...: jo em reconec cada dia més amb la meva gossa ÔÔ

com la cançó dels Pets

Com més et coneixo (error: conec)
molt més m'agrada el teu gos!!!

ep, és broma.

M'agradaria molt, saber-me reconèixer, però de vegades em sento tan perduda que no sé qui sóc.

petons re reconeixement.; 12:53 p. m.
kika ha dit...: no t'he escrit res abans perquè no sabia que posar-hi, però des de la primera vegada que el vaig llegir que em va agradar moltíssim. i he tornat a la pàgina vàries vegades per a relegir-lo.
fantàstic. fa pensar molt, en el que costa pensar, en el que hauriem de pensar, i a més el trobo molt bonic!; 9:29 p. m.
miquel ha dit...: Ja és això, Montse (què t'he de dir a tu que n'entens molt més que jo, ens volem reconèixer massa en nosaltres mateixos i no en els altres (els gossos i altres animals i éssers vius són el camí final). En fi, Montse, ja ho veus, que no ho sé.
Petonets, Montse.

Gràcies, kika :-); ara sóc jo qui no sé que dir-te. Són més desitjos que realitats, potser, disculpa'm la pedanteria, el que molts busquem.; 1:39 a. m.