11.12.13

opus


Amb la crisi, que ja sabem que fa anys que s'acaba, se'ns ha posat difícil als jubilats això de visitar obres: algunes bastides per rejovenir façanes i reconversions de botigues d'antics propietaris que ja no poden pagar el lloguer. Ni un ni l'altre cas ens interessen; el primer, perquè no es veu gaire res i és sempre el mateix; el segon, perquè no ens deixen entrar als locals fins que s'acaba l'obra.

Un dels pocs espais on ens podem reunir per veure una obra de veritat és la Sagrada Família. Si pagues l'entrada, fins i tot et deixen circular per l'interior del local sense casc, però la majoria en tenim prou a veure el moviment des de fora, a vegades ajudats de prismàtics o altres ginys que ens permetin captar els detalls.

Alguns dels habituals parlen de desplaçar-se, quan sigui el moment, al nou o al vell Camp Nou, segons el que decideixin que serà, però els del meu grupet no tenim cap pressa, la veritat, que torni a començar la bombolla immobiliària; de fet, ens és indiferent. Sabem que l'obra que contemplem ens durarà tota la vida i, a més, ens disgustaria veure-la acabada, perquè la gràcia de la Sagrada Família no consisteix en la matèria inert que es va construir en temps de Gaudí o la recent acabada que ja és obsoleta, sinó en el moviment constant i canviant de cada dia, en la dinàmica de màquines i operaris, en la possibilitat d'endevinar el que encara no és. De fet, cada dia, quan marxem a dinar, després de passar mig matí en el lloc que tenim democràticament assignat, ens reunim davant de la façana de la Passió i demanem al Crist de l'Ascensió (aquell de purpurina, de la cara trista, com si no li agradés tornar al cel, que sembla enganxat amb un xiclet i que presideix des de les alçades la plaça, i que nosaltres anomenem el Crist de les bastides) que no se li acudeixi a cap mecenes fer una donació exorbitant que acceleri les obres.

Algú podria pensar que tot el que dic és propi de jubilats, però fa unes setmanes em vaig fer amic d'un japonès i com que vaig veure que tenia molta idea fotografiant, li vaig demanar que quan arribés al seu país m'enviés les fotos que va fer. Em van arribar fa una setmana, i em confirmen la sintonia amb la meua opinió, o potser va triar les que sabia que m'agradarien, que els japonesos són molt empàtics.










4 comentaris:

Júlia ha dit...

Pots mirar les del Paral·lel que està tot potes enlaire, arreglen els col·lectors, em pensava que feien alguna cosa al lloc del Talia i és que s'hi han instal·lat els paletes.

Carme ha dit...

Estic sola a casa i sort que ningú em sent, perquè m'estic partint de riure amb el teu post... i riure sol no està ben vist... :)

Ets un crack!

M'hauràs de presentar al japonès, em fa molta falta conèixer gent empàtica...

Francesc Puigcarbó ha dit...

es evident que al teu conegut japones li agrada Subirachs i les bastides.

salut, de jubilat a jubilat.

miquel ha dit...

Potser m'hi faré una volta si convenço els companys, Júlia.
(els paletes són molt teatrals, bon lloc per estatjar-se)
Per cert, ahir no ho recordava, però a la vora de casa ja tenim l0inici d'una obra magna: la remodelació del passeig de Sant Joan des de Tetuan a Verdaguer. Quedes convidada.

De fet, Carme, riure sol no és que no estigui ben vist, és que no ho veu ningú. M'alegra que t'hagi vingut bé aquest resum d'activitats del nostre grupet.
Uf, l'amic japonès no sé quan tornarà, però ja t'avisaré, i no et pensis, tampoc és que sigui gaire cosa ni que se l'entengui gaire.

Sobretot les bastides i les màquines, Francesc; que coincideixin amb un fons de Subirachs és circumstancial.
salut, jubilat!