enderroc: opus núm. 1 i opus núm. 2

No sé quina estranya fascinació exerceixen les obres en alguns homes de certa edat. No conec que s'hagi fet cap estudi sobre el tema; possiblement ningú no ha considerat que valgui la pena perdre el temps en les dèries de badocs vells. Qui són? Què els atreu dels enderrocs i les construccions? Quina estranya atracció els provoca el procés de destrucció o de creació? Per què s'aturen els homes i no les dones en les obres?

En algun moment jo mateix, proper a la jubilació, he provocat converses superficials sobre el tema al·ludint a la possibilitat que part de la meua nova fragmentació temporal la dediqués a la contemplació arquitectònica. Aquestes converses, però, mai no han passat de les complicitats més elementals, segurament per l'escepticisme de de les persones que em coneixien.

La veritat és que les obres em desplauen. No només les que he fet en la pròpia llar, sinó les que em trobo pel carrer: les bastides que em barren el pas, els sorolls, la pols, la incertesa de la durada malgrat els plans previstos, les incomoditats diverses...

Ara mateix tinc una obra a la vora de casa que en hores intempestives ja se'm fa present amb l'enrenou conegut, però sobretot amb els sorolls que la nova tecnologia ha aportat. Em resulta, per exemple, enormement molest el xiulet constant i agut que s'afegeix al del motor la màquina que marca immisiricorde la seua presència. És inútil que tanqui les portes de casa; real o imaginat, el bip bip bib és una constant que només s'acaba amb l'arribada del vespre. I quan finalitzin aquestes fresses n'arribaran d'altres de semblants, ho sé, perquè el veí decidirà que cal canviar el bany o renovar la cuina... La persecució serà constant i les pauses anecdòtiques. Tant se val que vulgui racionalitzar l'inevitable imaginant que hi participo a traves de la contemplació i fixació.



Però, no seria possible que les màquines tinguessin una altre so? O que els constructors ens posessin una música de fons, a elecció dels damnificats, que neutralitzés la monotonia estrident del maquinisme inevitable.



Segurament també me'n cansaria perquè en tot cal una mesura i, ara com sempre, el que més aprecio és el silenci que només jo o l'atzar de la natura o de la ciutat poden trencar.

P.S.: Les màquines m'han portat a recuperar Màquina!, un grup que em sembla sensacional d'aquells anys prodigiosos de finals dels 60 i primera meitat dels 70. Si algú en vol escoltar més cançons només cal que m'ho digui. Posats a reivindicar, esmento un llibre introbable de Jordi Sierra: Història i poder del rock català (2007)