4.3.12

enderroc: opus núm. 1 i opus núm. 2

No sé quina estranya fascinació exerceixen les obres en alguns homes de certa edat. No conec que s'hagi fet cap estudi sobre el tema; possiblement ningú no ha considerat que valgui la pena perdre el temps en les dèries de badocs vells. Qui són? Què els atreu dels enderrocs i les construccions? Quina estranya atracció els provoca el procés de destrucció o de creació? Per què s'aturen els homes i no les dones en les obres?

En algun moment jo mateix, proper a la jubilació, he provocat converses superficials sobre el tema al·ludint a la possibilitat que part de la meua nova fragmentació temporal la dediqués a la contemplació arquitectònica. Aquestes converses, però, mai no han passat de les complicitats més elementals, segurament per l'escepticisme de de les persones que em coneixien.

La veritat és que les obres em desplauen. No només les que he fet en la pròpia llar, sinó les que em trobo pel carrer: les bastides que em barren el pas, els sorolls, la pols, la incertesa de la durada malgrat els plans previstos, les incomoditats diverses...

Ara mateix tinc una obra a la vora de casa que en hores intempestives ja se'm fa present amb l'enrenou conegut, però sobretot amb els sorolls que la nova tecnologia ha aportat. Em resulta, per exemple, enormement molest el xiulet constant i agut que s'afegeix al del motor la màquina que marca immisiricorde la seua presència. És inútil que tanqui les portes de casa; real o imaginat, el bip bip bib és una constant que només s'acaba amb l'arribada del vespre. I quan finalitzin aquestes fresses n'arribaran d'altres de semblants, ho sé, perquè el veí decidirà que cal canviar el bany o renovar la cuina... La persecució serà constant i les pauses anecdòtiques. Tant se val que vulgui racionalitzar l'inevitable imaginant que hi participo a traves de la contemplació i fixació.



Però, no seria possible que les màquines tinguessin una altre so? O que els constructors ens posessin una música de fons, a elecció dels damnificats, que neutralitzés la monotonia estrident del maquinisme inevitable.



Segurament també me'n cansaria perquè en tot cal una mesura i, ara com sempre, el que més aprecio és el silenci que només jo o l'atzar de la natura o de la ciutat poden trencar.

P.S.: Les màquines m'han portat a recuperar Màquina!, un grup que em sembla sensacional d'aquells anys prodigiosos de finals dels 60 i primera meitat dels 70. Si algú en vol escoltar més cançons només cal que m'ho digui. Posats a reivindicar, esmento un llibre introbable de Jordi Sierra: Història i poder del rock català (2007)

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No hi ha cap estudi que hom sàpiga sobre l'afició dels jubilats a vigilar les obres, però és un fet constatat. Deu ser que els sobra temps i com no saben on darla, vigilen les obres.

No hi habia el Gato Pérez a màquina?

miquel ha dit...

Vols dir que no són tots paletes o semblants, Francesc, i això indicaria la poca tirada de les dones a badoquejar a les obres?
Crec que no; la música de Gato Pérez, que va començar després, té poca o cap relació amb Màquina!

fra miquel ha dit...

Busquen allunyar-se de la dona i potser la fi dels seus llargs i avorrits dies de jubilació.
Alguns ho aconsegueixen, com aquell vell que va traspassar en caure-li una grua de les obres del metro del barri del Carmel, mentre vigilava les obres...
Salut!

miquel ha dit...

No ho sé, fra, a la fi la jubilació, com indica el nom, és temps d'alegria, i la maquinària és monòtona i sorollosa.
Traspassar, és clar, sempre és una alegria.