18.4.13

constatació


En aquests dies d'ara, sobtadament tan llargs i lluminosos, que al setembre, potser a l'agost i tot, ja ens semblaran massa curts, els sol, altiu, escurça els seus raigs al menjador de casa, com si tingués pressa per anar a les platges o als cims de les muntanyes: a penes una carícia i un salut de benvinguda a les flors, color de posta suau, de la clívia que esperaven la primavera per veure el món des de darrere la finestra oberta.

Mentre el sol viatja passadís enllà, continuo llegint el diari, desitjós, també, que l'estiu clogui per fi les obres de la casa del costat, que ocuparan parelles joves, noies amb nen i potser alguns avis solitaris i marxin, per fi, les veus d'aquests paletes i fusters i pintors, i tots els altres, que tant agradaven Salvat i que ara ja no canten res, però continuen tenint veus poderoses i, ara,  idiomes exòtics... i els sorolls de les moles i els drings de ferralla i els motors de les màquines i els xiulets dels vehicles quan fan marxa enrere i les botzines estridents i agudes dels camions que ja no sé que fan... Déu meu, no diuen que hi ha tants pisos buits!

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

... i han anat a fer obres al costat de casa teva. Pot ser l'atzar que et porti veïns insospitats.

Olga Xirinacs ha dit...

Molt encertada -i compartida- les teves sensacions de claror i sorolls roïns, que diuen els valencians. No m'agrada l'estiu: massa llum i dispersió i augment de crits pels ramats de gentada i per les terrasses que es desboquen amb el rica-raca de cadires...
He rigut amb la teva resposta al meu post. Què vols dir, amb això que el teu lavabo et demana desplaçaments constants... ¡Malament!
No seré a cap paradeta. Actualment, per sant Jordi és com si em clavessin agulles al cervell i el defujo tant com puc. Una evolució penosa per a mi.

Pais secret ha dit...

L´esperava la llum d´aquests dies, tan de bo pugui aprofitar-la tant com desitjo.
Des de que visc a la casa on sóc ara visc pendent dels camins que fa el sol per la casa i en el cel, és tan canviant amb les estacions i tan igual durant l´any. És permanentment cíclic.

Jo ara estic tranquil·la, ni veins ni paletes ni lampistes. No sé si és bona senyal. Es venen moltes cases.

miquel ha dit...

Les obres em persegueixen, Francesc, però crec que dintre de poc podré descansar, que ja tot el que m'envolta més immediatament és nou (toco ferro).

Olga, a mi, en canvi, els sorolls llunyans de les nits d'estiu m'agraden. I el que m'agrada de l'estiu a casa, és el fet de poder portar poca o, en alguns moments, cap roba.
Hauria d'haver estat més explícit en la qüestió del lavabo. Tu, només d'allargar la mà, ja tens un altre llibre per llegir o fullejar, jo he de sortir fora (deixo de banda possibles qüestions prostàtiques que només m'afecten segons la cervesa ingerida:-)
Llàstima del que dius del teu sant Jordi... però sempre et podem visitar, amb el teu permís, a la paradeta que tens al lavabo de casa.

Segur que l'aprofitaràs, A. És la llum més bonica i innocent de l'any.
Cert el que dius del cicle canviant i immutable de l'any. I també ho és a la nit, que jo tinc més apamada. Cap on miren les finestres principals de casa teua?
Esperem que encara que es venguin les cases la gent no tingui ganes de refermar-les :-)

Pais secret ha dit...

La casa mira a sud, però tinc bona perspectiva, sobretot a l´hivern que veig sortir el sol a les vuit i en pondre´s, puc dir que en Pla tenia tota la raó del món ;-)
A l´estiu, en canvi, la posta em queda amagada i he d´allargar molt el coll per veure-la bé. La casa del veí que hi és i no hi és, me la tapa.

miquel ha dit...

El sud és un punt cardinal perfecte per encarar una casa, sempre que et puguis protegir una mica del sol; en el teu cas, a més, em confirmes que tens altres perspectives.
Jo miro cap al sud-oest, tant aquí com al nord, i ja m'està bé, la qüestió és que entri el sol, molt a l'hivern i una menys a l'estiu.