24.3.15

la música dels dies


Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

Joan Salvat-Papasseit


Primer va ser la veïna de dalt: envans fora i una distribució més funcional, més del seu gust; després van vendre el pis del costat i, esclar, s'havien de fer reformes. Ara, s'han venut el de dalt a la dreta i els nous propietaris han decidit que la cuina, reformada fa tres anys, no els feia el pes, de manera que tot a terra i a tornar a començar, i ja posats, com que no ve d'un mes més, cal que la resta del pis faci joc amb la cuina. El meu veí, el de la dreta, em diu que és un no viure, que no pot sentir la música que sempre té a tope -jo ara tampoc la sento-, i que dina ràpidament i se'n va a passar les hores al gimnàs, que sempre relaxa. No m'estranyaria que quan acabin els de dalt, ell s'engresqui i faci també la casa nova, que tot s'encomana i ja fa anys que no ha tocat res.

Sé que la percepció del temps és subjectiva, però jo tinc la sensació que els darrers anys he patit una vida en què les pauses de silenci han estat l'excepció, un estrany oasi antinatural. Una percepció ben diferent de la de Salvat, o potser és veritat que els paletes de la seua època en un no-res acabaven una casa. El que és segur és que els seus paletes no tenien accés a aquestes monstruoses maquinàries que fan un soroll semblant al de gegantines moles de dentista i un polsim amb prou feines perceptible que ho acaba impregnant tot. Cada nit, quan tanco els ulls al llit, penso en el poema de Salvat, però és inútil, l'endemà una vibració estrident me'ls fa obrir: no hi ha hagut cap miracle.

Qui sap, potser amb el temps m'hi acostumaré i odiaré el silenci. Potser fins i tot faré venir paletes a fer el bany i la cuina nova; bé, com a mínim a canviar els marbres, que tampoc cal exagerar de bon començament.

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ah! Els poetes... No se'ls pot fer gaire cas, a vegades. Crec que la idea tan bonica que tenia dels paletes Joan Salvat Papasseit, no era gens encertada... ;D. Molt romàntica...

La vida és injusta... Privat-te del silenci i de la calma és ben empipador... Soso que tot té un final, encara que no ho sembli.

País Secret ha dit...


Tinc uns veïns que des de que van comprar la casa del costat fa tres anys no han parat de renovar la casa.
Una casa més enllà no en tenen prou amb fer el mateix que quan no els agrada com ha quedat arrabassen les rajoles i en posen unes altres. Per ells no hi ha crisi, es veu,ni els dissabtes ni els diumenges al matí.
Quan passa tot això ells són al seu país, qui ho pateix som els que quedem.
De vegades se'm passa pel cap el pensament mesquí de fer venir els paletes a casa a l'estiu i servir-los, als veins, un bon esmorzar o una bona migdiada.

miquel ha dit...

Sí que els poetes fan la realitat al seu gust, Carme. I Salvat era tan positiu...
Tot hauria de tenir un final, però quan sembla que arriba la calma, tot torna a començar: una espiral sense principi ni fi :-(


N'hi ha que estem condemnats al soroll, A., i tan boniques com són les cases antigues. I els diners, d'on treu la gent tants diners?
El fotut de fer venir paletes a casa és que després no saps on anar mentre treballen.