17.11.07

De solituds (1)

La solitud és un tema recurrent en alguns blocs -en la vida no virtual, també. Gairebé en tots, tret dels que són molt monogràfics, se’n parla alguna vegada, encara que sigui tangencialment. I el curiós del cas és que se’n parla amb sorpresa, com si de sobte es descobrís que es tracta d’una sensació aliena a la condició humana, com si fos un símptoma d’inadaptació. És possible que en alguns casos sigui així, que la solitud, les incomunicacions, el sentiment d’incomprensió, sigui el pensament dominant, allò que cal foragitar. Malament: caldrà treballar des de dins o fer veure des de fora que és precisament el fet de ser individus autònoms –en la mesura que ens deixen i ens deixem- el que ens converteix en ésser solitaris, malgrat ser gregaris. Caldrà aconseguir un equilibri entre la solitud essencial de la persona i la necessitat de companyia, sigui aquesta física, sentimental o intel·lectual, i millor si és dels tres tipus.

Potser la solitud més terrible que hi ha és la de qui es troba sempre sol enmig de companyia. Aquí s’hi pot fer ben poca cosa: les solituds acompanyades solen ser incomunicacions difícils de vèncer, que habitualment responen a la manca d’acceptació d’un mateix o la cerca d’uns ideals del tipus que sigui que no solen existir o a què un no vol renunciar. És una situació que es dóna molt en l’adolescència, però que s’acaba curant amb l’edat, amb la comprensió del mon que ens envolta, cosa que no sempre és fàcil, i molt menys en aquest món que ens ha tocat viure, amb unes exigències i una competitivitat extremes, d’una necessitat constant d’acció que contrasten, potser per això mateix, amb la manca de responsabilitat i de solidaritat, en un desentendre’s de l’entorn i dels altres que cada dia em semblen més presents.

Algú em pot retreure que la més terrible de les solituds és la física, la d’aquell que no té ningú amb qui parlar, la d’aquell de qui tothom fuig o simplement deixa de banda. Potser sí, però aquesta solitud gairebé només es veu en alguns vells d’una manera irreversible, i remarco la paraula: irreversible. D’aquesta solitud, d’aquesta tristor infinita, encara no en parlaré, si és que en parlo algun cop.

Deixeu-me copiar ara un post llegit ja fa uns dies que no comento sinó que només deixo perquè m’agrada constatar com una solitud pot ser potser no vençuda però si matisada per la pròpia invocació, cosa que no es troba a l’abast de tothom.

La solitud és una serp. Si et despistes se t'enrosca a l'estómac i no et deixa respirar. Amb el temps, si ets hàbil, pots arribar a hipnotitzar-la amb alguna melodia agradable. Llavors, ben domesticada, dormirà enroscada als teus peus. Mai serà una companya, és una serp, però finalment podràs inspirar i expirar. Inspirar i expirar. No aspiraves pas a res més quan l'estómac t'oprimia. Tampoc ara aspires a allunyar el rèptil; amb poder sentir la teva pròpia respiració regular i tranquil·la ja en fas prou. I sota aquest ulls vidriosos i freds, s'acompassa la seva, ben a prop, es clar.

La solitud és una serp” a Herba de paraules.



Quin animal més injustament menyspreat, la serp!; sobretot des que la Bíblia la va objectivar com a causa de tots els mals. I, en canvi, com tots els animals de sang freda –els qui en tenen una ho saben- en èpoques de temperatures baixes, com ara, la serp s’acosta a la calor dels cossos humans. És clar que alguns em poden dir que prefereixen un ósset, sobretot si és de peluix. Què hi farem, aconseguir óssets de peluix, ara per ara, no es troba a l’abast de tothom. Cal conformar-se amb el que hi ha i no descuidar la cerca per veure si al final s’aconsegueix l’animalet que simbolitzi la solitud que més s’acosti als nostres desitjos, sense desesperar mai, que el món és ple d’animals i encara queden espècies per descobrir.



P. S.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Pere. Mai se m'hagués acudit que amb aquest microconte estigués matisant la meva solitud... És curiosa la visió d'una altra persona... M'ha agradat molt el que has escrit.

Esther

Júlia ha dit...

En altres cultures la pobra serp no té aquestes connotacions. Sobre la solitud, des de la primera vegada que la vaig escoltar, en versió Guillermina Motta, que m'ha impressionat la cançó de Bàrbara:

Je l'ai trouvée devant ma porte,
Un soir, que je rentrais chez moi.
Partout, elle me fait escorte.
Elle est revenue, elle est là,
La renifleuse des amours mortes.
Elle m'a suivie, pas à pas.
La garce, que le Diable l'emporte !
Elle est revenue, elle est là

Avec sa gueule de carême
Avec ses larges yeux cernés,
Elle nous fait le cœur à la traîne,
Elle nous fait le cœur à pleurer,
Elle nous fait des mains blêmes
Et de longues nuits désolées.
La garce ! Elle nous ferait même
L'hiver au plein cœur de l'été.

Dans ta triste robe de moire
Avec tes cheveux mal peignés,
T'as la mine du désespoir,
Tu n'es pas belle à regarder.
Allez, va t-en porter ailleurs
Ta triste gueule de l'ennui.
Je n'ai pas le goût du malheur.
Va t-en voir ailleurs si j'y suis !

Je veux encore rouler des hanches,
Je veux me saouler de printemps,
Je veux m'en payer, des nuits blanches,
A cœur qui bat, à cœur battant.
Avant que sonne l'heure blême
Et jusqu'à mon souffle dernier,
Je veux encore dire "je t'aime"
Et vouloir mourir d'aimer.

Elle a dit : "Ouvre-moi ta porte.
Je t'avais suivie pas à pas.
Je sais que tes amours sont mortes.
Je suis revenue, me voilà.
Ils t'ont récité leurs poèmes,
Tes beaux messieurs, tes beaux enfants,
Tes faux Rimbaud, tes faux Verlaine.
Eh ! bien, c'est fini, maintenant."

Depuis, elle me fait des nuits blanches.
Elle s'est pendue à mon cou,
Elle s'est enroulée à mes genoux.
Partout, elle me fait escorte
Et elle me suit, pas à pas.
Elle m'attend devant ma porte.
Elle est revenue, elle est là,
La solitude, la solitude...

Xurri ha dit...

La soledat és peculiar... de vegades si que te un component angoixant que fa patir, i sovint produeix pena quan és imposada, o no dessitjada... pot abocar a l'autocompassió, i distorsionar la percepció del mon. Però tanmateix hi ha qui la cerca i la sap gaudir, qui la prefereix i sap aprofitar-la... con en tot, sal i pebre, dols i amarg, suau i agre, yin i yang...

Xurri ha dit...

dolç, dolç, dolç ... uf, aquesta ortografia!

enric faura ha dit...

"L'home més fort és aquell que sap estar sol" (Reinhold Messner)

violette ha dit...

Jo no fa gaire en parlava, com tots a un moment o altre. Va ser un moment molt dur però m'ha servit per aprendre molt en molt poc temps. Desprovista dels que m'envoltaven quotidianament, he après a comptar amb els que hi són sempre, els vegi o no.

jaka ha dit...

Tots estem sols, encara que no ho sembli.

=;)

Hanna B ha dit...

aix, doncs la solitud és la meva millor amiga, i la gaudeixo tant com es deixa...
potser per dosificada que la gaudeixo tant...

Albert ha dit...

Com que es tracta d'una tema apassionant, per a mi, participo, enacra que sigui per dir una banalitat. I la meva opinió és la de la recerca. Gaudir de la solitud està bé, però amb mesura. És a dir, quan és inapelable, es pot fer dificl el camí. I al contrari, quan l'hem de buscar i lluitar desfaoradament per ella, tampoc anem bé del tot, segurament. Per tant, un cop, el cami del mig. Signat: Peter Pan Forever.

pere ha dit...

El micoconte és fantàstic, Esther. I no matisa la teva solitud, la relativitza. Tens raó els lectors som qui tenim la darrera paraula.

Magníca cançó, Júlia. El tractament en tercera persona fa que la solitud deixi de ser solitud tal com l'entenem. La solitud sovint és una companyia.

Sempre ying i yang, xurri, No la volem quan la tenim i la volem quan no la tenim: complexa condició humana. La qüestió és si encara ens queda temps per tenir-la i no tenir-la, més enllà de la possibilitat de tria.

Els homes forts, Enric, són difícils de trobar i tampoc no cal buscar-los. No tinc gaire interès a ser un homes fort, o és sol?

Algun dia, violette, haurem de parlar de les solituds físiques i de les solituds del pensament, de les superacions i de les acceptacions.

Segur, jaka. I tot i saber-ho, sempre ens costen les nostres solituds. És una injustícia.

HannaB, les solituds dosificades sempre són plaents, necessàries. Les solituds terminals...

Així és com ho veig, albert. Sempre l'equilibri, sempre el sentiment que la solitud va i ve, rebutjable i desitjable. Hi ha vegades, però, que no hi ha elecció possible.