19.6.08

pujada i descens

Pugem en els cotxes fins a l’ermita amb la intenció d’arribar-nos a la creu. Durant el camí van apareixent uns senyals recents en forma de fletxa amb dos noms: Joakim i Núria; però no és fins arribar a l’edifici que descobrim que eren unes indicacions que assenyalaven als invitats que a Santa Caterina se celebrava un casament. A la placeta exterior esperen unes quantes persones mentre el capellà oficia la cerimònia. Porten vestits tradicionals i aguanten uns arcs foscos de fusta que complementaran els seus balls quan s’acabi la celebració. Més tard sabem que en Joakim és basc i la Núria catalana i que tot i que treballen a la Xina han decidit casar-se a la que en la ficció fou la casa de la Mila.

Mirem de no trepitjar els petards en sortir de la plaça per iniciar la pujada a la creu. Fa un dia esplèndid i ens trobem amb altres excursionistes que pugen pel mateix corriol de pedres. A mig trajecte ressona la traca que saluda la sortida dels nuvis. La Mila, amb el pastor per guia, va trigar unes hores a fer el cim; nosaltres, a pas lent, no arribem als vint minuts. Ens aturem a la creu –feia tant que no la vèiem de prop!- i xerrem una estona, ens embadalim amb el paisatge, busquem, reconeixem i repetim noms dels indrets de la plana. Una de les dones de les dues parelles amb qui hem competit en l’ascens no s’atreveix a fer el camí del castell i s’asseu als esglaons de la creu.. Creuem mirades però no ens diem res més enllà de les salutacions de rigor. Bufa el que deu ser una tramuntana suavíssima, però un xic freda.

M’és inevitable recórrer a Solitud i a un motiu recurrent, antic i modern. En el capítol de la creu –que en la novel·la ha desaparegut, la creu, vull dir-, la Mila s’assabenta que el pastor –el guia, l’il·luminat- , a qui ella feia uns quaranta anys, en té seixanta-quatre. Terrible descoberta! A partir d'aquí es precipita el desenllaç. Per què ningú no s'ha atrevit a continuar la història de la Mila? Va fer de serventa de la Caterina Albert?

-Vet aquí la virtut! Vet aquí la quietesa! Vet aquí la temperança!... –D’una estreta espaumòdica dels punys sobre la falda, els nusets dels dits li petaren-. Seixanta –quatre anys! Errada dolorosa, cosa repugnant, la que li havia passat!... I mentre fou al cimalt no pogués sortir del cercle viciós del terrible descobriment.

[...]

L’emparellà de pensament amb el seu home. Aquest un jove amb ànima de vell; l’altre un vell amb aparences de jove. En tots dos l’anomalia, l’eterna anomalia que la perseguia a ella sense parar, emmmetzinant-li i destruint-li la vida!... la dona tornà a sentir la negra desolació exasperada del vençut contra dret i raó. –Tot desfet, tot perdut per arreu!... Un negat!... Un vell!... –I es mossegava els llavis fins a fer-los sagnar, i el seny se li enterbolia.

Víctor Català. Solitud.


















Dicotomies humanes difícils d’equilibrar: cos i ànima, exteriors i interiors, realitat i aparences, raó i sentiments, majories i minories, voluntat i poder... Els cossos guanyen les ànimes encara avui.


En tornar a l’ermita ja han marxat els convidats i només queden els nuvis i un fotògraf i el seu ajudant demanant les postures més adients. En el pedrís de davant hi ha un paquet sobrer d’arròs encara aprofitable; pètals de rosa a terra. Darrere l’ermita, la dona sense marit, recobrada la calma, espera que baixi del castell el desaparegut. Només ens donem la bona tarda. Els nuvis ja han marxat. Nosaltres ho fem abans que la dona sola.

5 comentaris:

zel ha dit...

Una crònica que m'ha fet venir ganes de llegir Solitud...T'estranya que no l'hagi llegit? No és ben bé cert...La vaig començar moltes vegades, (ja se sap, quan una lectura és obligatòria)i no m'hi vaig acabar d'endinsar. Ara sé que l'acabaria... preciosa crònica!

Júlia ha dit...

No entenc que no s'exploti més aquest 'circuït literari'...

Vaig inventar un conte inèdit en el qual la Mila, la Marta de Terra Baixa, la Maria Rosa i la Colometa es trobaven en una residència i explicaven com els havia anat després... (no tenir en compte anacronismes, ep).

A mi Solitud cada vegada m'agrada més. En Guardiet en va fer una peli força digna, pero va passar sense pena ni glòria, coses del país.

Anònim ha dit...

SOLITUD.....UN GRAN LLIBRE,AL TORNARE A LLEGUIR.GRACIES. JUGANT AMB BCN.......

jaka ha dit...

Uf !!! Només de pensar amb la pujada a la ermita tal com ho explicaven a “Solitud” ja em canso, el llibre em va agradar molt.
Quines excursions mes boniques Pere !!!

pere ha dit...

No et refiïs massa del meu amor per la Solitud, zel, que ja saps que això de les lectures és una cosa tan personal: no voldria que me la tiressis pel cap quan em vegis... Gràcies per la bona disposició per llegir les meves croniques :-)

És veritat, Júlia, és un circuït amb moltes possibilitats i crec que molt gratificant, però és perifèric i d'una certa "duresa".
Ostres, i no el podré llegir el conte?

La relectura de Solitud és una de les que puc fer amb més plaer, anònim (a), encara que ja em sembla que me la sé força de memòria.

Qui sap, Jaka, si algun dia farem junts aquesta excursió :-)