28.11.07

De solituds (2)

No conec els països nòrdics i ara m’atreuen menys que fa alguns anys, en què considerava que en molts aspectes eren més civilitzats, més modèlics. Ara tinc més clar que civilització significa més que un model social determinat, potser legislat, uns costums i una forma de viure que s’han anat forjant durant anys, mil·lenis, i que un, al menys inicialment, no tria. I ja m’està bé la meva civilització, més grega i romana, més mediterrània, encara més càlida. És clar que ara no es pot parlar gaire fort, perquè la tendència a la uniformització volguda o imposada, subtilment o per força, fa que les civilitzacions es vagin desdibuixant; i no parlo de declaracions polítiques i nacionalismes, que són una altra cosa.

En la poca literatura nòrdica que he llegit (finesa, sueca, noruega, danesa...) sempre m’ha semblat trobar un sentiment d’angoixa existencial. En un moment o altre, alguns personatges expressen una mena d’incomunicació o de solitud que, si no tingués por a exagerar, diria que és còsmica, d’una fredor nívia. És veritat que en els llibres, en les novel·les, no es troba necessàriament la totalitat de l’esperit d’un poble, la seva forma d’entendre i enfrontar-se al món, però algun detall en donen.

Aquesta sensació de solitud de vegades m’inquieta per persistent, perquè tinc la sensació que els personatges (la gent real?) saben, fins i tot ens els moments en què no hi ha solitud física, en què les relacions de parella o amb els amics són satisfactòries, que l’estat de comunicació és provisional, un parèntesi, un estat anormal. Aquesta sensació no es trobava tant –o no s’expressava- en el meu món més proper, i parlo en passat perquè crec que ara no només comença a evidenciar-se sinó que potser s’està generalitzant; no ho sé. Concretar-ne algunes de les causes seria massa agosarat i llarg, només ho deixo anar.

En lloc de continuar escrivint jo, prefereixo aportar un fragment que em sembla, aquí també i no només en el cas de Noruega, d’on procedeix el text, una realitat creixent, inclòs aquest món de les mascotes de tot tipus tan abundant que està actuant de substitut o de reforç de les companyies i de les comunicacions humanes.


-¿Estás muy solo? –le pregunto al pececillo.
Le pareció una pregunta tonta, y decidió preguntar de nuevo:
-¿Te sientes muy solo?
Y, como de costumbre, dejo la respuesta a cargo de la cola de color rojo anaranjado que ondeaba con lentitud por la pecera.
-Por supuesto que te sientes solo. Yo también lo estoy.
Al decir estas palabras, el agente de policía sintió un leve remordimiento. En realidad debería haber comprado más peces para que su gordo pez anaranjado tuviera amigos y formaran una pequeña sociedad íctica. Pero, al mismo tiempo, temía que la compra de más peces le hiciera perder la comunicación que ya tenía con ése. Había algo especial entre ambos, como en ese momento, en que el pez permaneció inmóvil en el agua, mirando con sus extraños ojos, mientras su hermosa cola se agitaba a cámara lenta.
-Pues sí, estamos solos los dos –resumió.
Se irguió y fue a la cocina a preparar un poco de café. Cuatro cucharadas de Evergood; cinco de otras marcas. Era así, con algunas marcas de café era necesario echar más cantidad. Se ajustó los tirantes sobre los hombros de la camiseta y se dirigió de nuevo al pez:
-¿Sabes qué es lo peor? Lo peor es que uno ya no puede estar en paz con su soledad, porqué ahora está de moda estar solo; ahora hay programas de radio sobre la soledad, donde todos hablan sobre ella, e incluso emiten programas especiales para los solitarios.

K. O. Dalh. La muerte en una noche de verano. Editorial Planeta, 2006.


Aviso que el personatge que parla no és un psicòpata a punt de començar a assassinar locutors de ràdio que torben la seva solitud, sinó el protagonista, el comissari Gunnarstranda, i la seva actuació és, evidentment, ben normal, com sap tothom.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Crec que en aquesta actitud vital hi té molt a veure el clima, com en la dels russos -d'una part del país-, el fred, la necessitat d'estar tancats a casa, més enllà del tòpic, propicia el pensament, el conreu de la música, dels jocs de taula, i, també la solitud i la sensació de solitud. Fa anys deien que els russos semblaven tristos, a causa del comunisme, però a Cuba també eren comunistes institucionals i no ho estaven tant ni molt menys. Ser pobre enmig del fred és molt més tràgic, no sé si era un acudit de Chumy Chúmez o d'un altre on un pobre deia 'que ganas tengo de irme al sur para no pasar más que hambre'. Avui tot ha canviat molt però crec que el pes del clima és important, en la vida dels homes, dones i cultures.

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt, Pere.

clara

aiguamarina ha dit...

vaig llegir-ne, millor dit, intentar llegir-ne un i no aig ser-ne capaç d'acabarlo...

potser massa visceral sóc.

avui he trobat quelcom per a tú, un regal de nadal :)

una abraçada.

pere ha dit...

Segur que hi té molt a veure el clima, Júlia, i si sabés que és, que no ho sé, diria que l'evolució genètica. Segurament també,a més de la tempeartura, hi deu tenir relació el fet que tinguin menys hores de sol.

I a mi que t'agradi, Clara.

I tant que ets molt visceral, aiguamarina ;-)
Ja començo a estar intranquil. No em podries avançar el regal...Va

aiguamarina ha dit...

Novecento en italià :)

Besets

pere ha dit...

ai!

pere ha dit...

ai!