6.9.08

de la condició humana

Que curiós, llegir gairebé al mateix temps la mateixa idea en un bloc-blog i en un dels blocs de Pla:

Les persones que es casen demostren d’una manera explícita que s’estimen molt, personalment, a si mateixos. Quan els homes o les dones s’estimen molt a si mateixos no poden viure sols. Tendeixen a fer acte de presència davant la gent o, almenys, d’una altra persona –l’altre contraent. Si més no, el matrimoni és una porta a accedir a la gent. Per a viure en solitud es necessita tenir una idea exacta sobre un mateix –no estimar-se gens: tenir d’un mateix una idea pèssima.

Josep Pla. Notes per a Sílvia.

Del fet que som éssers irremeiablement solitaris –i no em refereixo a la solitud física, evidentment- no en tinc cap dubte. De com s’arriba a formar parelles, del que es busca, del que es troba, dels penediments, dels retrobaments, de l’autoconeixement, dels miratges, de tot això, en tinc, desgraciadamenent, una idea, més aviat una idea vaga.

3 comentaris:

Toni Ibañez ha dit...

Magnífic fragment del mestre Pla que contrapunta el meu post d'avui. Gràcies!

Arare ha dit...

doncs no entenc com els associals com tu i com jo tenim parella :)

O potser si que ho entenc!

petonets una mica menys calorosos.

pere ha dit...

De res, toni. M'ha semblat de rigor unir raons i follies. No sé si us hauré de fer cas.

Jo tampoc no ho entenc del tot, Arare, suposo que ens ho haurem d'intentar explicar.
Petons de xafogor plujosa (ganes deveure't)