Jo, com és sabut, no puc fer vaga, tot i que un correu de l'institut encara em preguntava què pensava fer el 29. Al barri no he vist gaires senyals que indiquessin un dia especial; potser alguns quioscos tancats, algunes persianes preparades per si convenia tancar, algun bar que no havia tret les taules a la vorera...
El que si que puc fer és anar a les manifestacions, de manera que a un quart de set he agafat la Diagonal per presentar-me al Passeig de Gràcia, on finalment he arribat pel carrer Rosselló. Impossible afegir-se sense treballs i empentes al gruix dels manifestants, així que he optat per anar baixant en paral·lel per Pau Claris. N'érem força, alguns en bicicleta i també unes quantes motos, malgrat que la policia havia tallat la circulació feia força estona. Poques pancartes. Moltíssima gent, la majoria jove, amb càmeres fotogràfiques; la quantitat de material gràfic que proveeix qualsevol esdeveniment és espectacular. De seguida he trobat dos alumnes de la meua tutoria de l'any passat que ja es retiraven perquè l'endemà -avui- tenien examen de filosofia (els sortirà alguna pregunta relacionada amb la vaga?). M'han dit que mentre pujaven havien vist un grupet que anava encenent contenidors. I els contenidors cremant, fumejant o cremats eren els que anaven marcant el camí fins arribar a la plaça d'Urquinaona. I els vidres trencats o els impactes en caixes -“mare, he comptat 37 impactes a la Caixa” , deia un nen-, bancs i edificis de la Generalitat, i també en algun comerç, com una agència de viatges que invitava a anar a Tahití, on, mentre una treballadora intentava recollir el material dispers, un personatge d'uns quaranta anys mirava d'endur-se una pantalla d'ordinador de l'aparador del costat. A la plaça d'Urquinaona, els trets secs que llençaven pilotes de goma i les corregudes m'han espantat una mica perquè ja no tinc edat per anar esquivant obstacles, de manera que m'ha semblat que ja podia tornar. Sota l'atenta vigilància de l'omnipresent helicòpter que durant tot el dia ha sobrevolat el centre de la ciutat, he acabat a la plaça del llapis, just quan la cua de la manifestació gran començava a desaparèixer.
En resum, una mica més d'una hora entre anar i tornar, un número més (cent mil amunt, cent mil avall)que algú deu haver comptat encara que formés part de la manifestació marginal que convocava algun sindicat també marginal. El que ara hauria d'importar és com continuarà la història, però em sembla que això, a curt termini, tots ho sabem, diguin el que diguin els qui demà parlin o escriguin, jo inclòs.
7 comentaris:
sort que el Conselleiro Puig té identificats i control·lats el violents, que sinó.
Sempre queda molt maco dir que es millor manifestar-se de forma pacífica i no violenta, que la unió fa la força i tal i tal...però jo també em pregunto hagués estat possible la Revolució Francesa sense violència? I no és violència abocar a la gent a la desesperació? No és conseqüència d'un cert tipus de violència les cues que es formen a Càrites i altres llocs per aconseguir menjar? No defenso ni justifico de cap manera aquests fets, només intento comprendre'ls.
(també estic ben segura que aquests que cremen contenidors no els trobarem a la cua per anar a buscar menjar.)
Bona Setmana Santa!
"Vaga salvatje"??? La rebel·lia amb faltes d'ortografia perd força, no creus? :)
La Revolució Francesa també és un mite explicat pels que van guanyar i el mateix es podia haver aconseguit sense violència o sense tanta violència, n'estic convençuda. Estic contra tota violència i la violència, vingui d'on vingui, acaba per malmetre els millors ideals.
De cap manera penso que les persones que han d'anar a Càrites per necessitat siguin les que ahir van ocasionar els aldarulls i els incendis.
Només cal veure les imatges a la premsa i a la televisió per veure de quina mena de persones es tracta.
Destruint no es construeix res.
La identificació, Francesc, és una tasca inacabable.
Manifestar-se de forma pacífica, maconsd, hauria de ser un requisit imprescindible en una democràcia. Una altra cosa és iniciar una revolució, fer una guerra; en aquests dos darrers casos, la lluita continua i no hi ha cap dia assenyalat. Certament, la història és un seguit de construccions, destruccions i construccions. I tens raó quan parles de violència d'Estat, o de governs, però actualment hi ha violències més subtils a les quals és més difícil d'enfrontar-se perquè queden amagades en ombres o intermediaris diversos. Dius els qui van a Càritas, jo sovint veig els qui s'esperen a la porta dels grans supermercats per recollir les sobres. Bona setmana més o menys santa -i plujosa-, macondo
Però guanya autenticitat, anna, malgrat que ens deixa en mal paper als qui hem intentat fer entendre l'ortografia o recordar que no costa res consultar un diccionari digital (potser no hi havia wifi):-)
I t'has fixat aquell qui diu: "El dinero no existe"? Quina figura retòrica deu ser la que confon "No tengo dinero" amb l'oració simple pintada.
Veig que parles amb la macondo, Júlia. Res a afegir.
Rita, que macondo no diu això, sinó que hi ha una violència, no necessàriament física i directa, que fa actuar Càritas. I malgrat que estic d'acord amb la teua darrera frase, també penso que per construir sovint cal destruir. El problema actual és que no queda clar que cal destruir o com.
Publica un comentari a l'entrada