16

D’esquerra a dreta: Rafael Subirachs, Joan Manuel Serrat, Joan Ramon Bonet, Maria del Mar Bonet, Josep Maria Espinàs, Xavier Elies, Lluís Sarrahima (que va escriure a “Germinabit” el manifest “Ens calen cançons d’ara”), la vídua de Delfí Abella, Martí Llaurador, Enric Barbat, Josep Porter (un dels promotors i germà de Miquel Porter), Maria del Carme Girau, Maria Amèlia Pedrerol, la filla de Remei Margarit, Quico Pi de la Serra i Lluís Llach.

Lluís Serrahima va publicar el 1959 a la revista “Germinabit” el manifest “Ens calen cançons d’ara”, una proposta ideada per Josep Benet i que va acabar de germinar en converses amb Serrahima i Miquel Porter. Es tractava d’organitzar-se per tal de crear cançons en català, interessants literàriament i que s’apartessin dels tòpics de consum de les composicions en castellà que estaven de moda en aquell moment. Em podria allargar indefinidament en la història musical, literària, social i política que va seguir a la publicació del manifest i que dura fins ara mateix, però penso que si en teniu l’ocasió llegireu el llibre de Josep Porter Moix –una veritable joia de detalls a vegades poc estructurats- titulat Una història de la cançó, publicat per la Generalitat de Catalunya l’any 1987 amb un tiratge de 5000 exemplars (no sé quants exemplars editarien avui).

El 19 de desembre de 1961, dos anys després de la publicació del manifest esmentat, es considera la data del naixement de la Nova Cançó, a partir de l’actuació al local barceloní del CICF de Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima. Remei Margarit, esposa de Serrahima, es trobava indisposada i la seva veu es va escoltar reproduïda en cinta magnetofònica. No només havia nascut la Nova Cançó sinó que s’havia produït la primera actuació pública del nucli inicial dels Setze Jutges, encara que Serrahima en realitat no en formarà part posteriorment i de fet no fou fins l’any següent que sorgí el nom.

Ahir, 45 anys després del seu naixement, el Parlament de Catalunya va retre per fi homenatge públic (una crònica en directe aquí) als integrants d’aquest grup unitari i divers que s’acabà de constituir fent honor al seu nom amb la incorporació de Lluís Llach. La seva Medalla d’Honor, absolutament merescuda, pertany també una mica a la casa EDIGSA, a aquells altres cantants que en el mateix moment i després feien de la cançó no només una forma d’expressió personal sinó que també lluitaven per una normalització del país que encara ara no s’ha aconseguit i potser ja no serà.

Del nucli inicial en queden ben pocs que cantin, ja ho sabeu. De fet, per alguns la seva tasca era simplement engegar un moviment, cas de l’Espinàs, de Delfí Abellà, etc., que haurien de continuar els professionals. En l’acte, quatre absències: Porter i Abella, morts, fa poc acaben de treure la placa del carrer Mallorca que encara assenyalava el pis on vivia Delfí Abella; Remei Margarit, potser també indesposada, (de qui avui podeu llegir el reportatge “Pluja d’abril a “La Vanguardia), representada per la seva filla, i Guillermina Motta, que sembla que troba que el reconeixement els arriba massa tard.

En fi, ja em torno a allargar més del compte, tot i que la meva intenció era parlar no únicament de l’acte sinó valorar el significat dels Setze Jutges en la recuperació, com deia més amunt, de la normalitat d’un país, sense deixar de banda els episodis obscurs que van fer que una vegada aconseguida la democràcia, alguns membres de la cançó tinguessin veritables problemes per continuar la seva carrera professional. Potser serà cosa de reobrir la “data de caducitat”, massa temps silenciosa. I també volia dir alguna cosa sobre la barbàrie cultural que suposa el fet de no trobar ara mateix amb facilitat a les botigues de discos o a alguna institució totes aquestes veus: això no passa en cap país civilitzat.... I algunes altres coses.

I res, que des d’aquí m’uneixo sense reserves a l’homenatge als Setze Jutges i en deixo constància. Els detalls un altre dia.

P. S. Vagi el setze que em serveix de títol també pels anys de lluita armada de “Terra Lliure”, una història igualment fosca amb la intervenció final de l’inefable jutge Garzón. Una història que avui han intentat mig embastar al canal 33, abans de parlar a “Millenium” sobre els jutges, amb la presència estel·lar i prèvia de l’Espinàs, més escriptor que cantant i les veus autoritzades però insuficients de Quico Pi de la Serra, Xavier Elies, Ramon Muntaner i Jordi García-Soler, periodista que també té algunes coses a dir sobre la cançó. I encara n'hi ha uns quants que abominen de la tele...