26.4.07

post dedicat i per encàrrec

Que el món és petit, fins i tot quan es va a peu, no és cap novetat. Resulta que la Júlia guanya un premi de poesia convocat per Ràdio Molins de Rei (felicitacions un altre cop, Júlia!) i l’Aiguamarina, amiga sense cara de la vella època en què tots dos, i alguns altres, penjàvem a Barcelonablogs, assisteix al lliurament de premis. I totes dues escolten el recitat de poemes. Sé que a la Júlia, com a mi, li agrada Sagarra, i resulta que l’Aiguamarina, passional, s’enamora del fragment de L’hostal de la Glòria i em diu si li puc passar. I m’agrada rellegir el fragment –suposo que és aquest- i li deixo aquí. I així escric el meu primer post demanat, cosa que, en aquest cas, és un plaer. I, de moment, ja tenim un quartet al qual potser s’afegirà algú: Sagarra, l’Aiguamarina, la Júlia i jo.

No cal dir tornar a dir que Sagarra em sembla un escriptor excel·lent, però ho repeteixo, encara que no insistiré en la seva obra i en l’oblit d’un dels autors més populars del seu temps, ni dels motius de l’oblit, que en bona part són extraliteraris. En canvi, em centraré en aquest fragment. Capta Sagarra l’”ànima femenina”? Val encara avui, el que diu la Glòria? Emociona encara? Els sentiments expressats, són només propis de les dones, si és que ho són, o els homes també els comparteixen? Arriba la llengua i el vers de Sagarra? ...?


ROSER: El que li passa al teu [cor]? No m’interessa.

GLÒRIA: Oh, bé, no cridis, que per aquest menjar
són iguals la criada i la mestressa,
i, en el meu cas, també t’hi pots trobar.
Mira, Roser: les dones som callades
amb això de l’amor i el sentiment,
i ens fa vergonya i tot, que les mirades
traeixin la cremor que ens va encenent.
I ens repintem els llavis d’alegria,
i un xic esquerpes per matar el sanglot,
amb la feina i la casa tot el dia,
fem veure, desmenjades, que això és tot.
I això no és res: és el vestit de fora,
això és perquè la gent pugui pensar
que l’amor sols és fruita de mitja hora,
i amb la rutina la passió se’n va.
Però, Roser, quan ets de bona mena,
quan ets de les que gasten crit i plor,
l’única cosa al món que val la pena
és saber que t’estimen de debò.
Quan un home és ben teu, deixa’l que rigui,
duus al vestit un gran clavell encès,
i a l’espatlla no et dol la creu que sigui
i vas tirant, i no tens por de res!
Però, Roser, si hi ha una ombra petita
en els seus ulls que et costa d’esbrinar,
si un dematí et comença una sospita
i al cap d’una hora ho vas veient més clar;
i després la sospita ja és certesa,
que són coses que es senten amb l’olor,
i quan pares la galta i ell la besa
sols t’hi deixa una marca de fredor;
i ara ´s una mentida disfressada
i ara una relliscada i un descuit,
i li vols trobar el cor d’una vegada
i te n’adones que el seu cor és buit;
te n’adones d’una mirada sorruda,
que ja no pot fingir, que li ets un pes,
i acabes per estar ben convençuda
que l’home que tenies te l’han pres...
Aleshores, Roser, vius a la quadra
com una bèstia que no pot tirar
i et desficies epr saber quin lladre
t’ha desbancat i t’ha guanyat per mà.
La feina t’aclapara i et castiga,
res del món no et distreu ni t’entreté;
en cada dona veus una enemiga,
en cada dona... m’has comprès ben bé?...
Vols esbravar-te amb ell però recules,
no saps si dir-li tot o girar full,
i calles, i somrius i dissimules,
perquè és clar, també tens el teu orgull.
I, mentre que el teu cor sagna i vigila,
vols creure en una il·lusió que et fas,
i és que potser respiraràs tranquil·la,
que et venjaràs i no l’estimaràs.
Però és inútil, i tampoc no hi guanyes;
aquesta angúnia et lliga més amb ell,
la gelosia et crema les entranyes
i no pots arrencar-te’l de la pell.
I per calmar la febre i els desficis,
perquè aquest home retornés a tu,
faries els més aspres sacrificis,
faries tot el que no ha fet ningú,
i daries la sang d’una vegada
per no sentir-te soledat que es fon,
per no sentir-te la dona abandonada,
que és la cosa més negra d’aquest món!...

ROSER (amb una barreja d’emoció i de ràbia contingudes)...


Josep Maria de Sagarra. L'hostal de la Glòria (fragment)

11 comentaris:

Anònim ha dit...

A mi em sembla que les dones d'avui ja no aguanten tant i exposen els fets davant les sospites, o els controlen fins que els enxampen. A l'inversa també es dóna. Només cal veure el gran nombre de divorcis que hi ha. Això de la dona patidora ja pertany a una altra generació.

Júlia ha dit...

Precisament l'encant del fragment rau en el fet, crec, que la Glòria és una dona que treballa, que es guanya la vida, no és una dona feble, ni molt menys, no té fills. Tan sols vol mantenir l'estabilitat emocional que li trontolla, creu que la situació encara es pot 'reconduir', personalment crec que encara es vigent, l'anècdota, malgrat que els temps hagin canviat, per això encara trasbalsa, el monòleg. Certament, se'l pot enviar a fer punyetes amb més facilitat, però l'orgull personal també resta ferit.


Per cert, amb la persona que va recitar el fragment vam comentar, i crec que l'actriu també ho va fer, que Carme Sansa, present a l'acte, en un d'aquells inoblidables espais de la 2 de Lletres Catalanes, havia fet de Roser, amb Paquita Ferrándiz fent de Glòria.

Júlia ha dit...

No vull fer-me pesada, però continuo... crec que fragments com aquest són per ser escoltats, ben interpretats, llegits només no són ben bé el mateix ni emocionen amb la mateixa intensitat. Sagarra era molt hàbil amb els recursos sentimentals del teatre.

Anònim ha dit...

Sembla ser que Segarra i Francesc Pujols eren grans amics. Doncs bé, a l'anectotari d'aquest últim consta el següent:
Trobant-se amb el seu gran amic Josep Maria de Segarra, Pujols olorava el clavell que normalment duia a l'americana. Després d'una estona el va agafar i, oferint-lo a Segarra, va dir-li:
- Té, poeta, acaba-te'l

Anònim ha dit...

Si m'ho permets faré un apunt, hi han dues parts que em van captivar, d'una banda que en començar a llegir-lo,
inicía més enrrera... i segueix una mica més endavant. Que la germana gran ha donat tot per que la petita estigui
protegida i cuidada... i quan diu que té dubtes... es que dubte de totes les dones, incloent-la.
I la segona part que em va emocionar, és quan parla de l'amor, del que sent ella, fent veure que no es res d'especial,
quan t'hi va tot.
La segona part, es la que menys em va fer sentir identificada, però aquesta actitud, aquest fet, no només es pot aplicar
a un desengany, per qué moltes vegades hi ha malentesos, equivocacions, mil coses que poden fer trontllar.

I no atabalo més :)

Gràcies Saragatona, he encarregat el llibret :) així el llegiré sencer.

Una abraçada!!!!!
aiguamarina

Montse ha dit...

Els gelos o les sospites són les mateixes ara que fa cent anys. Només que, com diu la Júlia, ara - malgrat l'orgull i el què diran i tot això- la dona no aguantaria tant i li engegaria ben aviat allò de:
- Ep, què passa? - i si la que passa és de les grosses, malgrat que això la fes patir igualment (els sentiments, com dic, són exactament els mateixos), l'engegaria a fer punyetes directament. O no. O aguantaria el que calgués (ara també n'hi ha, que aguanten, però acaben malament, molt malament)

Bon migdia, Pere, em queden quatre escassos migdies "aquí". Estic pletòrica, però estic trista. Com es menja, això, eh? eh?

miquel ha dit...

Què puc afegir que no hàgiu dit?

Doncs que aquest fragment em sembla encara ben vàlid perquè les qüestions de propietat, d'amor propi, de sensació o no tant de culpa i tot el que és vulgui afegir, fa no fa continuen com sempre. Una altra cosa és que les possibilitats de trencament siguin avui més fàcils, però crec que això té més aviat una relació vaga amb la situació que planteja la Glòria, o la Glòria actualitzada, si voleu.

Fins quin punt la Glòria podria ser en Pere, és a dir, un personatge masculí? Doncs, jo crec que el fragment, més ara que abans, podria correspondre a una veu masculina, encara que aquí cap veu mascle hagi dit res sobre el tema.

Tens raó, violant, però crec que la situació no és ben bé la que tu planteges, sinó, fins a cert punt, la de qüestionar-se un mateix (o mateixa), la de pensar: per què? en el fons trencar o no trencar és secundari, menys traumàtic.

Ei, Júlia, que jo llegeixo molt bé, que sóc capaç d'emocionar i emocionar-me. quant a la rsta, ja veus com penso.

Vet aquí, Ramon, que realment és el poeta, encara que no faci poemes, qui acaba captant les sentors més profundes.

Que bé, aiguamarina, que encara avui s'arribi a la vida per la literatura i a la literatura escrita per l'oralitat. i que no es confongui la vida amb la literatura, diguin el que diguin alguns.
Jo crec que t'ho passaràs bé amb "L'hostal", però no ploris massa, només el que et calgui. I pensa que en els fons la violant té raó. És clar que la Glòria també té raó.
Gràcies a tu per fer-me rellegir, ni que fos una estona, el llibre de Sagarra.

Insisteixo, Arare, diueu la dona, però i l'home? I segur que l'enjagaria? No ho veig tanclar. No només els sentiments han variat poc, sinó també les reaccions. és clar que la meva experiència és limitada.
T'entenc, arare. Ja ho saps: partir és sempre morir una mica, però ... Ens trobarem a faltar. Endavant però, alguns continuarem al meteix lloc i la represa no ha de ser traumàtica, oi?

Júlia ha dit...

Per cert, fa anys en van fer una versió al Romea, amb la Sardà, excel·lent -encara que es menjaven algunes síl·labes quan recitaven-, i van voler 'matisar' el final feliç de l'obra, per a mi, un error. El mateix amb la versió, molt justeta, del cafè de la Marina que van fer al Nacional. Sembla que els finals feliços estan passats de moda. Val més que no em toquin massa aquestes obres, és la meva opinió.

Júlia ha dit...

Ja m'imagino que llegeixes bé, volia dir que no és el mateix llegir-ho personalment, en la intimitat, que escoltar-ho ben 'interpretat' en un escenari, ep.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb tu Julia

Paquita ha dit...

La Gloria es la mestressa de l'hostal, l'ànima del negoci i la que sap que és la germana a qui acollit, la que está entre la parella. Per això li diu el que li diu amb el monòleg. He sigut actriu amateur. Em sé el monòleg de memòria, potser és per això que si el llegeixo, ho faig amb el mateix sentiment que si l'interpretes. Es un dolor molt fort el que sent la Gloria, i també penso que és totalment vigent. L'orgull, l'amor propi ferits i sentiment de sentir que això et supera.