Som sis a dinar, a les postres s’afegiran dos nebots. Per respecte als meus familiars vius i avantpassats més propers i ortodoxos en qüestions religioses faig el propòsit de menjar únicament el salmó i el bacallà marinat, però la temptació de tastar les croquetes de botifarra de perol i la vedella amb bolets que es desfà només de tocar-la amb la forquilla és irresistible. No us podeu imaginar el greu que em sap no tenir la fermesa de conviccions que m’hagués permès fer el dejuni i l’abstinència que la data demana. I demà toca anar a dinar a Palau Sator, on fan unes humils galtes de porc insuperables... El meus dos nebots m’ensenyen els seus blocs –se’n penedeixen de seguida perquè diuen que a partir d’ara ja no podran tenir la llibertat d’expressió que els caracteritza (tinc temptacions de posar les seves adreces)-; bé, en realitat entre els més joves el que es porta no és escriure sinó sobretot pujar imatges (fotologs), algunes fetes amb els mòbils, i esperar que els comentaris els acabin de donar sentit. Mentre nosaltres partim de la paraula, ells fixen l’instant que produirà, o no, paraules.
Cap a les set penso que si no em decideixo se m’acabaran les hores de sol sense haver realitzat la tasca més important del dia: anar a collir la farigola que només agafada aquest dia mantindrà indefinidament la flor. La Joana em diu que vagi fent, que potser s’afegirà més tard. Emprenc el mateix camí dels darrers anys fins que em trobo al lloc adequat, encara amb les seqüeles de l’incendi de fa dos anys, però amb una verdor espectacular arran de terra. La majoria de gent, ignorants del secret de la farigola, ja va en retirada. No porto pressa perquè sé que queda una hora llarga de sol, i encara tinc temps d’apreciar les argilagues –en Carner les anomena gatoses- que van perdent lentament les seves flors. La Joana em truca per preguntar-me on sóc. Li dic que no cal que vingui, que ens trobarem a la torre de les bruixes. L’olor de la farigola ho impregna tot.
Amb la Mariona, la Joana i el gos anem vorejant el Ter, que no sembla que porti més aigua que en altres èpoques, en aquest crepuscle suau, ja mig emboirat. Dos avions deixen la seva empremta vermellosa i en els arbres del costat del pont unes gavines que no semblen autòctones van xerrant i s’enlairen espantades quan la Mariona, atrevida perquè sap que el gos la protegirà, pica de mans.
Ja a la nit –no me’n recordava- en Josep Maria Espinàs és l’invitat del programa sobre vins del 33. Amb l’Espinàs –aquest senyor de les ulleres- tinc una relació ambivalent que potser un altre dia explicaré més detalladament. Deixant de banda el que escriu, el personatge sempre se’m sol presentar entre la petulància i la senzillesa, entre l’apassionament i la fredor més absoluta, entre l’aquí estic jo i el jo sóc un més entre vosaltres. No sé si tot plegat ve de fa molts anys, quan li vaig enviar una invitació epistolar perquè vingués a parlar d’un llibre, que ja no recordo quin era, que havien llegit els meus alumnes. No només no va venir sinó que ni tan sols va respondre la carta. En uns situació inicialment semblant em vaig trobar amb Pere Calders. Va posar com a condició per a venir a parlar i a respondre preguntes sobre Invasió subtil que assistís algun altres escriptor. Vaig pensar que per falta de gent no seria i vaig invitar la Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster i Jaume Cabré. Els meus alumnes van fer una feina extra de lectura considerable, però crec que van estar molt satisfets –parlo en general- amb les noves i imprevistes incorporacions. Em sembla que d’això ja us n’havia parlat.
En fi, que ja passa de la una. La temperatura a l’exterior és de 12,2 –quina tecla és la dels graus?- i només se sent el soroll d’algun cotxe de tant en tant. Potser que plegui i continuï llegint una estona Judici Final, de Ferrant Torrent, que vaig començar ahir; un llibre del qual, en la meva ignorància de la realitat política valenciana detallada, no en puc treure tot l’entrellat.
De les antigues connotacions religioses de la diada? El mateix que la majoria de vosaltres.
P. S. En la darrera entrada del seu fotolog, a més de la imatge corresponent, el meu nebot gran ha afegit un poema que em permeto copiar aquí perquè penso que el noi promet, digueu-li amor d’oncle, però dintre d’uns anys això és el que anirà a Frankfurt. Ell -tampoc d'altres- encara no ho sap.
solo kieres kererme kuando tu kieres...
...kuando huelen los naranjos y la sangre se te altera
... solo kieres kererme en primavera...
... pero yo no soy pinocho k el korazon tiene de madera...
sok navegan solitari...
... sok mariner sense port
... mai no he tingut kalendari...
...el meu rellotge sok jo...
el silenci k m'envolta...
...és la solfa k em fa viure...
...viure i ser lliure!!
(d'acord, plagia, però, no ho fem tots?)
6 comentaris:
Tots plagiem. I la malaltia de la k ja li passarà. Un dia li farà mal als ulls.
Sobre els escriptors... l'Espinàs et va fer el mateix que ens va fer Quim Monzó a tota la comunitat uoqui (de la UOC) en el seu dia: passar olímpicament de nosaltres, pobres mortals que només volíem mantenir una conversa (en diferit) on line amb ell. Porca misèria.
Els fotologs surten com a bolets, entre el jovent. A mi no m'acaben d'agradar. Només són moments, no pensats, no artístics, només moments que... potser estic parlant per parlar. I com que això no m'agrada...
me'n vaig a fer "un altre cafè" i després invitaré ma mare al cine. Sembla mentida, però les pel·lis que fan a Blanes són... com us ho diria? ... diguem-ne "comercials" i acabarem abans.
Petonets, Pere.
Hauríem de fer una llista negra d'aquests que 'ni responen'. Entenc que no vulguin anar a tot arreu, però no costa res donar una amable excusa. Recordo això de Monzó, a L'H Miquel de Palol es va comprometre a fer de jurat d'un premi -era sense cobrar- i encara l'esperen, a més, va anar donant llargues. Al final van haver de recórrer a Alcoverro, professor a la ciutat. En canvi havien tingut gent com Sarsanedas, amabilíssim, Parcerises i altres de categoria, sense problemes. De vegades, el tema sorprèn, alguns que donen una imatge 'simpàtica' són força aspres -i no només escriptors, cuiners i altres- i a l'inrevés.
Ostres, l'has clavat, l'Espinàs; o almenys jo el veig així, també. I no he tingut cap experiència, de cap mena, amb ell.
Lola
Jo vaig tenir una experiència, amb l'Espinàs. Em va signar un llibre per a la meva mare. Estava tot content. És clar: em va preguntar si el llegia i li vaig dir que li ho llegia gairebé tot. Després em va dir:
I tu?
Jo vaig somriure, li vaig donar les gràcies i el vaig deixar pensant
"em llegeix o no em llegeix"????
i és que m'avorreixxxxxxxxxxxx...
Veig que l'Espinàs no és precisament un dels preferits d'algunes. Ep, que consti, a mi m'agrada llegir alguna cosa seva.
De totes maneres, arare, els fotologs, tenen precisament com a aspecte interessant això mateix que amb tota raó no t'agrada: capturen l'instant, l'immediat, normalment sense cap intent d'anar més enllà en l'elaboració.
No sé si li passarà això de la k o serà permanent, potser ens hi haurem d'acostumar.
Bona peli comercial...?
Petons.
En resum, Júlia, que els escriptors també sou humans encara que alguns tingin tendència a deïficar-los (-vos). Sigui com sigui, m'apunto a la idea de fer la llista negra, ni que només sigui per no perdre el temps i els cèntims de les trucades telefòniques.
M'agrada que compartim visió, Lola. En el meu cas, la veritat és que puc prescindir de l'anècdota, que a la fi no té cap importància. Potser el que pasa és que l'Espinàs és un dels pocs escriptors independents ;-)
Publica un comentari a l'entrada