amor, amors

Vaig ben perdut aquest any. Llegeixo les propostes dels blocs, segurament massa en diagonal, i no m’entusiasmen; potser l’Obra Completa de Salvat- Papasseit, més per la prosa -suposo que deu ser realment completa- que per la poesia, que ja tinc a mà. Potser la història vella protagonitzada per un vampir, de González Ledesma. I ara fa una estona, veient el programa sobre Joan Coromines, m’han agafat unes ganes boges –bogeria momentània?- de llegir-me La vida austera, de Pere Coromines, però em fa l’efecte que ni demà –dic demà perquè vaig a dormir tard- ni dilluns els llibreters de vell presentaran l’obra a les seves parades, ni els editors actuals deuen pensar en aquesta vellúria. I les novetats? No ho tinc gens clar, siguin del país o de fora. Es pot regalar la segona edició del Diccionari? Per què no? Demà faré una ullada als diaris i als blocs per veure si m’ha passat algun llibre inadvertit, cosa que no dubto. Sigui com sigui, encara em quedaran molts dies fins els proper sant Jordi en què, si no s’esdevé alguna catàstrofe, podré seguir comprant llibres.

Mentrestant, aquests dies, he repassat per raons de feina uns quants poemes d’amor. He enfocat la diada més des de la perspectiva de la rosa que del llibre. No és aquest, com cada dia, el dia de l’amor també? Quants de vosaltres renovareu el vostre amor amb roses i paraules? Quants ho fareu de cor? De la meva tria, us en deixo de moment dos poemes que potser no són els que espereu o desitgeu, però la vida no sempre va per on un desitja i, fet i fet, tampoc no em sembla que sigui una mala tria. Jo, si no hi altre remei, em quedaria amb el primer, què voleu que us digui.

PLORAR

Neci, per què voldries
aprendre de plorar?
Ella encara vacil·la,
se li decanta el cap,
el món et roda i vibra
com, cadent averany,
la baldufa moria
quan sabies plorar.
Si s'allunya i no et mira,
si t'és advers l'instant,
de plorar què en trauries?
Si et sent, neci, riurà.
I avui sabies riure,
però el riure plombat,
com un cos mort, et llisca
aigua endins, per instants.
Capbussa't, neci. Via.
Nas i orelles amb sang,
cobra el riure. Si es gira,
riu, i potser riurà.

Gabriel Ferrater

I si no pot ser l'anterior, que em recorda Carner, acceptaré- què puc fer sinó- la proposta ausiasmarquiana de l’Estellés:

Tant com el cor...

Tant com el cor m’has omplert el cervell
i amb altres ulls que no pas aquests ulls
per sempre et veig, te’m representes, ets.
Amor, amor, em pots deixar, anar-te’n:
sempre et tindré en el moment millor,
car he sabut, per l’amor, assumir-te,
i ja ets en mi més que no en realitat,
i tu esdevens una còpia sols:
per uns mitjans o un procés que jo ignore,
l’original és en mi per a sempre.

Vicent Andrés Estellés

P. S. El meu article d'avui sobre una part de la celebració de sant Jordi el llegeixo a "Revista", dins "Dinero" -curiosa i inevitable situació- de "La Vanguardia", firmat per Gabriel Penau: "Librerías: cómo sobrevivir". Un reportatge que convida a la reflexió amb alguns aspectes a penes insinuats. Tancaments, reconversions, busqueda dels clients, quan, en la meva modesta opinió, són els clients qui hem perdut el nord, el paper de les cooperatives, dels grans espais, la lluita entre el negoci i el plaer, la especulació immobiliària, l'acceleració del temps... La centenària Bosch, per exemple, que s'ha traslladat a un cigarret de casa meva, però que difícilment visitaré -quina pena!- perquè ja no és la meva llibreria...