13.4.07

immortalitat

Tal dia com avui, de l’any 1983, moria Mercè Rodoreda. No sé per què -menteixo, però no té cap importància- associo més la seva obra amb la pluja que amb el sol; no amb la grisor de la pluja, sinó amb la malenconia que sovint provoca, amb l’evocació suau, sense arestes, uniforme, potser un pel boirosa però neta, que la masculinitat del sol, tan contundent i desitjat, és incapaç de suscitar. Avui –ahir ja-, que he tingut un dia amb poques pauses, he trobat en els seus viatges i en la descripció de les seves flors la calma i el distanciament que necessitava. Estic segur que no us importarà que comparteixi amb vosaltres uns fregaments de la meva lectura.


Viatge al poble dels cargols i el llot

M’hi va acompanyar un home, el fuster del poble veí. Abans va avisar-me: “Vostè, que ha visitat tants pobles, estic segur que no n’ha vist mai un altre com aquest. “ No es veia ni una casa. No es veia res. Ens vam aturar a la vora d’un muret que feia una gran rodona, molt i molt gran. Al peu del muret, a la banda de fora, hi havia tous d’herba tendra i matolls de fonolls i més fonolls. Herba i fonolls estaven atapeïts de cargols bovers. I tot el dintre del muret es veia ple de formes d’homes i de dones coberts de llot. “Es rebolquen pel llot nus de pèl a pèl. Veu els caps? Com que els tenen tan grossos és l’única cosa que el llot no pot cobrir.” Damunt de la gran rodona tancada pel muret, segurament perquè el llot no pogués vessar, es gronxava un núvol ni massa blanc ni massa gris. I una mica lluny, al bell mig de la gran rodona, s’alçava una muntanyola de pendent suau sense mica de vegetació. El meu acompanyant va dir: “Veu? Quan es volen treure el llot de sobre, així com en els altres pobles els seus habitants prenen el sol, els habitants d’aquest poble pugen, patint i suant, a la muntanyola, i dic patint i suant perquè rellisquen i rellisquen, i prenen la pluja. Però baixen aviat; els agrada massa viure de nassos al llot, hi juguen, se’n tiren grapats al cap i a la cara i són feliços així.” “ I de què viuen?” “De cargols. Se’ls mengen amb banyes i tot, de viu en viu i sense dejunar.” “I com moren?” “No moren mai; el llot els conserva i la carn de cargol els fa la pell llefiscosa. Si en pogués veure algun de la vora, algun que es volgués ensenyar i sortir del llot, veuria que la pell que els cobreix és la pell més tibant del món.” “I quan el núvol se’n va, com es renten?” “El núvol no se’n va mai. Té llogat aquest tros de cel per sempre. El tenen al damunt sense parar i sense parar deixa anar la plugeta. Quan els homes i les dones estirats a la muntanyola s’han cansat d’estar nets i de veure’s la pell es deixen relliscar cap al llot que és, en realitat, on fan vida.” Quina cosa...”, vaig dir.


Flor Malalta

Amaga la boqueta –se la tapa amb les fulles més petites. De tant en tant les fulles es separen, de la boqueta li surt un fum blau, i xiula. Molt fi. Per fer-li companyia les flors de borratja li envien olor i la pluja la ruixa perquè no estigui trista. Viu i mor així: voltada d’afecte i gentilesa.

Mercè Rodoreda. Viatges i flors. Edicions 62
He estat a punt de contribuir a la darrera conversa de la tertúlia amb la flor malalta de la Mercè Rodoreda, però he pensat que potser es pensaria que fujo d'estudi.
P. S. Acabo de llegir que el dimecres va morir Kurt Vonnegut (el seu web oficial té ara una gàbia amb la porta oberta). Fa molts anys vaig llegir Matadero 5. Recordo més la sensació, les esgarrifances, que em va produir que els detalls. No crec que l'entengués prou bé. La busco en els prestatges de casa i no la trobo, suposo que la dec conservar a casa la mare, com Las sirenas de Titán, que tampoc no trobo. Em llegeixo aquesta entrevista de fa uns anys. La insistència en el poder de la televisió em crida l'atenció; també altres reflexions, algunes de les quals, vistes des d'aquí, les trobo ingènues, innocents: ja ho sabem, però no sembla que ens importi gaire.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

A mi la Rodoreda em suggereix un dia força rúfol, sempre traspua quelcom inquietant, fosc, amb algunes excepcions, poques.

Vonnegut, gran autor, poc conegut i poc llegit i poc entès, a casa nostra, crec.

Arare ha dit...

Em confesso totalment ignorant de Vonnegut.
El manel potser en faria un joc de paraules de les seves: per mi és un total Des-vonnegut!

La Rodoreda... fantàstica. Però és una debilitat.

A reveure, fins avui!

ramon ha dit...

Avui fa un dia perfecte per recordar la Rodoreda. Grisors, malenconia... és el que sempre m'ha evocat. I no sé ben bé per què.

jaka ha dit...

M’ha encantat la entrevista, no he llegit mai res de K. V. ,ara m’ha picat el cuquet.
La Rodoreda està be, però no m'entusiasma, la trobo una mica “culebrona”. ;)

pere ha dit...

Sigui com sigui, la Rodoreda és sempre inquietant, fins i tot en aquelles proses més aparentment innocents; i també la personalitat que ens ha arribat.

Sobretot poc conegut, Júlia.

Uf, Arare, només de pensar que trigaré tant a tornar-te a veure (i a llegir-te, potser)...
Petons de companyia i pensaments.

Ei, ramon, això ja ho he dit jo. Per tu, la pluja avui ha sigut productiva, fins i tot hem descobert la teva nova faceta de director i productor ;-)

No seré jo, jaka, qui t'aconselli de llegir en K. V., que després m'ho retrauries, però de vegades cal arriscar-se.
A mi hi ha coses de la Rodoreda que m'agraden molt, com "Viatges i flors" i d'altres que no tant, però voto per ella allà on calgui.

Júlia ha dit...

Com diria el Manel dels jovs de paraules, poc vonegut (acudit fàcil i dolent).

Arare ha dit...

Juliaaaaaa, que l'acudit ja l'havia fet jo una mica més amuuuuuuuuunt!

tchts,tchts...