14.4.07

tu no t'equivoques mai?

Som tres. Una té la mateixa edat que jo i a l’altra li doblo, bé al menys és la conclusió a què arriba: té cinc anys i jo en tinc dos, de cincs.

Dos de nosaltres ens hem proposat caminar fins arribar a les orquídies, a l’altra tant li fa, la qüestió és que el camí sigui distret, i té raó, no és el què desitgem tots?

Mentre fem via anem parlant, jugant (veig, veig... -la petita fa trampes-), rient, detenint-nos a observar les formigues d’abril que han deixat, poc previsores, el paraigua al niu:


És petit el gra de blat
i molts fan créixer la pila.
-Jo sóc la que més vigila
que tot estigui endreçat.

La pellofa de moresc
rossa és i nutritiva.
No colliu, la comitiva,
tèrbola bola de vesc!

Portem dol i anem per feina;
amb les mans, sense cap eina,
treballem en grups de mil.

I quan l'estiu s'enderroca,
entre l'arrel i la soca
resistim fins a l'abril.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. Angle Editorial.

















Falten potser set o vuit minuts per arribar a la fita proposada.
-Tinc una gana que em moro!
-Mira, arribem fins allà i tombem.
-És que no em puc aguantar.
- Però si fa una estona que has berenat...
-...


No valen estratègies de distracció, cal girar cua. Jo continuo i els dic que ja les atraparé. Al cap d’un instant de refer el camí, les veig que vénen cap a mi. La Joana l’ha mig convençuda que si em deixaven sol em podia perdre. Mitja hora llarga de tornada.
-Tinc una gana que em moro!
-Però...

Arribem al poble en bones condicions i just quan estem a punt de travessar el pas zebra:
-Tinc set!
-Però no deies que tenies molta gana, que no et podies aguantar, i ara només tens set?
Em mira severa, segura de si mateixa, impertorbable, potser amb una mica de menyspreu; fixa la vista en els meus ulls:
-Tu no t’equivoques mai?
Contundent. La miro fixament i menteixo, que n’aprengui:
-En qüestions de menjar, mai!

Aixeca el cap i tomba la mirada, pensa que sóc més aviat imbecil i travessa la primera el pas zebra. Aquesta és la meva nena! Cap paraula inútil a un dèbil mental que no sap distingir entre les necessitats enganyoses del cos i les exigències superiors de l’ànima.

6 comentaris:

Arare ha dit...

Però és que la gana i la set són necessitats físiques de l'ànima, company!!!

manel ha dit...

Al menys no et va canviar la gana per la son. Al cap i a la fí, la set s'aproxima a la gana. I no et queixis que no t'has perdut. Que no em passi res a mí, que el meu té tres i promet.

Violant ha dit...

Pere, ja saps que els nens d'avui són molt exigents i manaires i nosaltres uns submisos. Saben el que volen i ens porten a vendre. Per una banda està bé que siguin espavilats i decidits però esgoten tant...!!

pere ha dit...

Ho sé, Arare, ho sé, però de vegades se m'oblida.

Preveus un abandonament al mig del bosc, Manel? El que és cert és que ella em volia provar i crec que la meva actitud i resposta no van ser prou satisfactòries, però ja fa temps que em dóna altres oportunitats.

La meva sort, Violant, és que el meu esgotament només és de tant en tant, en cas contrari ja no existiria ni bloc ni jo. Però com me l'estimo!

Xurri ha dit...

Vols dir que mai t'equivoques? jo no se si creure-m'ho.

pere ha dit...

xurri, xurri, que darrerament tothom em llegeix en diagonal, i consti que no em queixo més del que cal: "La miro fixament i menteixo, que n’aprengui:
-En qüestions de menjar, mai!"

No equivocar-se ha de ser molt avorrit i equivocar-se...inevitable.