4.4.07

intimitats pasquals

La manca d’obligacions laborals remunerades i la pluja fa que, com els caragols ,surti quan hi ha una pausa i que com els vampirs esperi que el sol hagi desaparegut. D’acord, el sol no el veiem, però se sap que alguns dels seus raigs són capaços de travessar els núvols.

A part de les obligacions quotidianes i autoimposades, em distrec fent alguna foto als reflexos de l’aigua- miratges-. Alguna em sabria dir en quina botiga he comprat samarretes per les meves nebodes?

















De retorn, em fixo que les perruqueries tenen també la seva petita història, qui ho diria. Qualsevol de les dues em faria el pes, però... En la primera, de nom absolutament adequat per entrar-hi després d’una separació, fan festa els dimarts; estic a punt d’aconseguir un autoretrat, però el flash l’mpedeix, encara que espero que en la retina de la noia que s’ajup per facilitar-me la imatge hagi quedat imprès el meu rostre per una estona.
















En la segona perruqueria, només per senyores, la manca de cortesia que mostra el cartell i el vidre glaçat no m’inspiren confiança. Pitjor per ells.

















Ja a casa, tinc la sensació que un dels pocs plaers que em reserva la Quaresma –aquesta pluja!- és el de menjar amb seny, poca carn i una mica de peix. Repasso la nevera i se m’acut que us puc plantejar un meme intimista que no estareu disposats a seguir: la realitat s’imposa. Què teniu a la nevera en aquest moment?






















Repasso alguns dels darrers àpats. Una paella de sípia i galeres –el moment de les galeres s’ha acabat: qualsevol preu que us en demanin és un robatori-. Us en deixo la imatge i estic segur que, si voleu, la podreu reproduir sense que us concreti els ingredients ni el procés d’elaboració.
















Ahir a la nit em vaig preparar un plat de supervivència de pagès. Senzill i contundent. Segur que reconeixereu els dos ingredients.
















Busco la mona ideal, relació qualitat-preu, i, com cada any, em pregunto què és el que fa que hi hagi aquesta proliferació de pollets en els escenaris més impensables. Fins i tot en les forts assetjats pels indis? I, a més, pollets d’unes mides considerables.
















Rellegint el post, veig que necessito una pausa. Amb el vostre permís, me l’agafo. Us llegeixo.

P.S. A qui no podré llegir més al seu bloc és a la Tina. Diu que ja no s’enlairarà amb el seu aeroplà. Em sap greu perquè era un plaer seguir els seus vols entre la terra i el cel.

14 comentaris:

Xurri ha dit...

No reconec la botiga de samarretes. La primera pelu te un nom realment divertit; i a la segona vas fer be de no entrar, no es veia gens amistosa.

El tema pollets-mona sembla preocupant, imagina que ens en posen - proporcioanlment semblants - a la nostra mona particular, la sagrada familia. Llavors si que l'ensorren!

Prenc nota del "meme" nevera.

Xurri ha dit...

Després de fer la foto de la meva nevera em fixo en la teva i constato: 1) que la teva és més endreçada (cap sorpresa), 2) la teva és més plena de fruita/verdura i menjar "de veritat" - la meva té una profussió de pots i conserves innecessaris i que no fan un àpat realment notable, i 3) compartim el consum de la llet nostra.

Arare ha dit...

La meva nevera està tan desendreçada que em fa vergonya enviar-vos la foto. Però és plena, plena, que avui és dimecres, el dia del sopar conjunt a la família. Durant l'any solem ser set: els dos nois que ja tenim aparellats i les seves parelles, la meva mare i nosaltres dos. Avui, com que el "petit" també és per aquí (vacances de SS) serem nou. El "petit" i la nòvia, a més dels esmentats. I això perquè n'hi ha dos que treballen i no són aquí.

Per una altra banda, a mi m'ha encantat el nom de la perruqueria, hehehe, dec ser una malamujé!

El millor de les mones són els pollets. De sempre, de tota la vida. I les plomes.

Passa-t'ho bé, Pere. Et toca descansar. Un petó.

Tina Vallès ha dit...

Moltes gràcies, Pere. Salut! I... ens llegim!

Júlia ha dit...

Òndia, aquesta foto de la paella i de les galeres, si no ho saps, sembla treta d'una peli de terror estil 'la cosecha', amb estranys bitxets per tot arreu...

Pollets, ous, tot té relació, és la vida que reneix i l'excedent que s'aprofita...

Bona mona, i mengeu-la per Pasqua, no abans, com es fa a l'escola, no sé per quin set sous, que sempre es fa la mona abans de rams, o sigui 'pasqua abans de rams', m'he queixat sovint a les parvulistes d'aquesta incoherència però ni flauers...

Lluna ha dit...

Jo tampoc conec la botiga de samarretes, suposo que no ho dubtaves, no, pere?

I la nevera de casa... la nevera de casa sol estar molt buida. Però molt. Veig aquestes neveres i penso que la meva no té ni una quarta part de menjar. Fins i tot em faria vergonya ensenyar-ne una foto...

mar ha dit...

hola Pere
he passat de llarg el post anterior.. però potser no tant....aiiiissss, que em sembla que això dels concursos literaris ... doncs... no sé, no sé...en fi, que millor t'ho explico per correu (però t'avanço que aquesta vegada em fa moltíssima il.lusio)

guarda'm un plateret d'arròs... i un troç de xocolata... i una miqueta d'arengada... mmm... ai, que em sembla que haurem de fer un altre dinar (sinó no sé com compartir amb tu el que tu ja saps... jejejej)

una forta abraçada (caram com t'enyoro!)

manel ha dit...

El teu blog, Pere, s'haurie de dir sargantona, perquè els posts no paren quiets, brinquen d'un lloc a l'altre. Què bones les galeres. Les vaig descobrir a Benicàssim, fa molts anys, en una sopa irrepetible. I que bones també les sardines. L'humil sardina, amb tants cops amagats. Gràcies pel post

pere ha dit...

"Deigual". Passeig de Gràcia-Aragó. Cal contrarestar la pluja amb colors.

Que et sembla si li proposem a en Subi que afegeixi uns pollets? Esperem que passi l'AVE (AU, en català) per fer-li la proposta.
Em pensava que no col·laboraria ningú al meme suggerit, per un moment vaig oblidar com t'agraden els deasfiaments. A mi m'agrada més la teva nevera: més endreçada, més moderna, amb més ampolles... No, no compartim "llet nostra", jo fa anys que no bec llet, però en canvi compartim la marca de llegums. Les fruites, excepte les pomes i la pinya, són més aviat de la Joana; les verdures, compartides.

Excuses, Arare, mandra de fer la foto, qu potser podrem veure en la intimitat compartida de la tertúlia? Ja m'agradaria tenir una nevera com la teva on es veiessin els petits detalls que corresponen a tanta gent.
Et dono l'adreça de la perruqueria? No, no, que si després surts com anuncien...
Ecs, les plomes? "Encara que la mona es vesteixi de plomes,mona es queda"

Ens llegim, Tina? On? Un plaer seguir-te, i una llàstima la teva desaparició virtual. Potser et repensaràs en algun moment. Coses més grosses s'han vist.

Júlia, no em facis agafar por, que, mal m'està dir-ho, era molt bona.
Els teus desitjos són ordres: ens la menjarem, peti qui peti.
A les escoles avancen mones, castanyades, carnavals, tions... L'escola catalana sempre ha estat capdavantera :-)

Una altra amb excuses de mal pagadora, Llum. I no m'acabo de creure que la tingueu tan neta, la nevera.
Segur que no has entrat mai a Desigual? Ni a fer-hi una ullada?

Jo també t'enyoro, mar (amb permís, ja ho saps -sabeu-)
Veig que no em parles de la nevera, suposo que perquè penses que ja la conec prou i que enncara te la tornaria a exploliar.
L'arròs no es guarda, però es pot fer-ne de nou.
Una abraçada, sempre amb permís ;-)

Home, manel, ja adverteixo en el lema que encapçala el bloc que sóc un tastaolletes.
No són ben bé sardines, sinó arengades -la mar, que prové d'una terra on es fa aquest plat, les ha reconegudes-, però ahir en vaig menjar, de sardines. No en parlem gaire que encara les apujaran de preu, com han fet amb les galeres.
Gràcies a tu per llegir-lo i dir-ne la teva.

Esther ha dit...

hoola a tots! doncs realment no sé perquè hi ha tants pollets a les mones, però que no hi han estat sempre? Sembla mentida com els veiem allà i no ens parem a pensar, per què hi seran??
Mmm... què hi tinc a la nevera? A veure entre setmana ara estic soleta i per tant casi està buida!!! Però ara com que és setmana santa i està el Didac a casa i a més avui venen els seus tiets a sopar i demà el meu papa, doncs està pleeeena per tant ara és un bon moment per fer el meme!!! Faré foto aquesta tarda i faig un post de la meva nevera (ara que està plena!!!). Petons i bones vacances a tots!

pere ha dit...

No, no, Esther, això de les mones és un invent relativament recent, les mones clàssiques tenien ous de veritat i els pollets no sortien perquè els ous eren bullits.
Així m'agrada, que et comprometis i facis el meme de la nevera, encara que també tinc curiositat per veure com estaria en èpoques "normals"
Petons i bones vacances.

gemma ha dit...

Primer, he llegit el post i he vist la teva nevera, tan endreçada.

Segon, he llegit els comentaris i he vist la nevera de la xurri, pleneta, endreçada i polida també.

Tercer, he buscat la càmera però no la he trobat... coi de filla! M'ho toca tot i deprés jo no trobo res,

Quart, m'he aixecat de la cadira per anar a mirar la meva nevera, amb el pensament que potser no la trobaria tan "penosa" com pensava... Pero... ni somiar-ho això de mostrar-vos-la! Quina vergonya!

La meva nevera avui està semi-plena, o semi-buida, ara no sé... malendreçada... jo fins i tot diria que caòtica...

Aissss... he d'endreçar tantes coses a la meva vida...

Un petonet, pere!

mar ha dit...

eiii... no et parlo de la nevera perquè el primer que he pensat en veure aquesta, ha estat que quina enveja tenir una nevera tan endreçada... i m'he dit, mes val no recordar-li com està la meva... uuuffff....

prenc bona nota d'això que dius: l'arròs no es guarda però es torna a fer (ho has sentit, tu també, gemma?)

un somriure com un arc de sant martí

pere ha dit...

Ni t'ho pensis, gemma, que la teva dialèctica t'impedirà mostrar la nevera, encara que sigui en privat: ja decidirem si la podem fer pública.
Ai, la teva vida... Hi haurà un moment que la teva vida no serà i serà la vida dels altres. Potser més que endreçar-la et caldrà abandonar la nevera.
Un petó, gemma.

I és clar que l'arròs es cova si es guarda (el "bomba" no). Repetirem, però anirem passant torn: tu i jo ja hem fet la nostra, ara és el torn dels esforçats col·laboradors. Com ho veus?
Un somriure de sol després de la tempesta (què et pensaves?)