L’ANÈCDOTA
El 12 de gener, el famós violinista estatunidenc Josuha Bell es va passar 43 minuts tocant el seu Stradivarius, valorat en 3,5 milions d’euros, en una entrada del metro de Washington. Van passar 1.097 persones pel seu davant , de les quals només 27 es van aturar una estona i li van deixar un total de 32 dòlars i 17 cèntims. Només una dona va reconèixer el violinista. La singular actuació formava part d’un experiment del diari "The Washington Post", i els qui estaven assabentats de l’assumpte havien fet prediccions sobre com aniria el concert. Podeu llegir aquí la notícia, inclòs part del vídeo de l'actuació, amb més detalls.
LA CATEGORIA
He fet càlculs i he arribat a algunes conclusions. Tenint en compte que la gent no coneixia el violinista i simplement s’aturava a deixar-li monedes per qüestions que no entraré a analitzar, he calculat que si Josuha Bell o qualsevol altre violinista –no sembla que el virtuosisme de l’estrella motivés especialment la gent- s’hagués passat quatre hores tocant –no cal fer un horari massa llarg, perquè estic segur que el metro estressa i tocar un instrument musical fatiga-, hagués guanyat aproximadament 160 dòlars. Fent aquest horari cinc dies a la setmana durant un mes, els guanys haguessin estat, sempre aproximadament, de 3. 520 dòlars. Suposant unes vacances a l’any de mes i mig, el total anual seria de 36.960 dòlars lliures d’impostos. No m’entretindré ara a fer la conversió a euros, però em sembla que és una quantitat per la qual molts de nosaltres firmaríem en les condicions que us suggereixo, tot i que al famós violinista, com podeu comprendre, segurament li semblaria un sou miserable, indigne.
Estic gairebé segur que les condicions del metro de Barcelona, no siguem victimistes, són tan bones com les de qualsevol altra ciutat i la generositat dels barcelonins i viatgeres en general, malgrat el que alguns puguin pensar, es pot equiparar a la de qualsevol ciutadà del món civilitzat; de manera que he de concloure que l’activitat laboral d’un violinista al metro barceloní podria ser plenament satisfactòria des del punt de vista econòmic, al menys per començar. Una altra cosa és que el seu ego patís les conseqüències d’una falta de reconeixement públic, però això ja són figues d’un altre paner.
CONSIDERACIONS MARGINALS
Em pregunto si la grandària de l’instrument, el repertori triat, el virtuosisme de l’executant, etc., pot tenir relació amb la quantitat percebuda pel seu treball. Per exemple, quan guanyaria un estudiant mediocre del conservatori amb un piano i obres de Chopin?
Denuncio des d’aquí l’intrusisme de Joshua Bell en el món dels honrats músics del metro i del carrer, que els va fer perdre el dia 12 de gener la quantitat, escassa però merescuda, de 32 dòlars i 17 cèntims.
Suposo que ningú no s'esperava que, sabuda la falta de sensibilitat i la meva incapacitat artística, parlés sobre la consideració de la música clàssica entre la gent normal i corrent i tot allò que se'n deriva, com la capacitat d'apreciar la bellesa, la pressa que sempre que ens empeny...
Per acabar, si en lloc de viatgers amb pocs coneixements sobre les figures de la música clàssica, hagués passat un melòman sense escrúpols, en aquest moment parlaríem d’un Stradivarius que com a mínim hauria canviat de mans una vegada.
P. S. He estat temptat de recordar com es pot passar de l’anècdota a la categoria a partir del programa de TeleMadrid, però he pensat que tots vosaltres ho teníeu tan clar que no valia la pena intentar-ho.
ELS RODAMONS DEL DHARMA
Fa 12 hores
7 comentaris:
He sentit la notícia quan l'ha explicat el Bassas ara al matí de Catalunya Ràdio!
Saps què? jo m'he parat més d'una vegada a escoltar els que toquen al Portal de l'Àngel i fins i tot els he comprat un disc (Dixieland) segur que els coneixes!
També em parava a l'estació de Ciutadella l'any passat, quan anava a cantar. Allà hi havia un paio que tocava el saxo que hauria merescut tocar en un club de jazz d'aquells plens de fum estil "Le caveau de la Huchette" de París. Més d'un dia li vaig deixar monedes i ens vam somriure (per simpatia, només, ep!) i no li vaig comprar un disc perquè no en venia.
Llàstima.
Segurament, aquest noi, ben promocionat, estaria fent el que dic: tocant en un local i guanyant més peles que allà "tirat" al metro. Tot és qüestió de promoció.
Feliç dijous plujós, Perre! Demà ens veiem!!!!
Amb tot el respecte de món, però la teva observació econòmica m'ha semblat indignant. El 90% dels músics de carrer ho són per necessitat i, possiblement, no tenen un sostre. hauríem de reflexionar abans d'escriure segons quines coses.
Fa uns vint anys vaig haver de treballar en una botiga d'instruments de música, a tocar de la Rambla. Cada matí venien dos o tres peruans (o bolivians) del grup nombrós que tocava a la Rambla música andina, i compraven les cordes que cada dia se'ls trencaven. A la bossa de plàstic d'on treien les monedes per pagar sempre semblava haver-hi uns quants milers de pessetes en canvi petit. Una conversa del propietari de la botiga amb un dels músics amb qui havia agafat confiança li va confirmar l'apreciació visual. Certament eren uns quants a repartir (el grup era nombrós)però que l'activitat donava diners era indubtable.
De fet, em sembla que ara hi ha franquícies a moltes ciutats d'Europa.
Jo també tinc els meus preferits entre els músics de carrer, encara que en aquest moment no en segueixo cap especialment. Ja fa temps vaig dir que trobava a faltar uns músics, que suposo que eren rumanesos (molt metall), que tocaven davant del Corte Inglés de la plaça de Catalunya. Eren uns dels meus preferits, llàstima que, pel meu gust, interpretessin massa cançons força conegudes i poques del seu país.
Segur que ens veiem demà, Arare, si l'aigua no se'ns emporta.
Entenc la teva indignació, Miquel, i em sembla justa. Suposo que t'indigna més el to, la broma, que no la realitat econòmica, no contrastada però que no crec que s'aparti gaire de la realitat, de la de músics (o gent que toca un instrument)i de altra gent que guanya diners al carrer.
Ignoro percentatges i estadístiques, no sé on buscar-les.
L'únic músic que conec que treballava al carrer era un company meu de feina que a les tardes es dedicava, ja fa anys i durant dues temporades, a tocar al portal del l'Àngel amb un grup; feien un jazz primitiu que m'agradava molt. És clar que en el seu cas el component de plaer era més important que l'èconòmic.
Així doncs, Duquena, una confirmació, encara que no precisa, que es poden guanyar diners. No sé si s'ha fet algun estudi sobre músics o altres col·lectius que treballen habitualment al carrer, però no dubto que seria interessant de llegir. De totes maneres, entenc que les diferències de guanys deuen ser força importants, depenent de diversos factors: lloc o s'actua, tipus de música, les mateixes característiques físiques dels interprets...
pere, en els teus càlculs assumeixes un fluxe de caixa constant, com si la gent que passés diariament pel mateix lloc generés uns ingressos regulars. Però qui dona diners un dia pot fer-ho dos o màxim tres cops, però difícilment ho tornarà a fer cada dia. Les motivacions per afluixar la mosca em sembla que deuen ser inconstants i impredictibles, a més de variables en el temps.
Temptada estic de posar-m'hi i fer una equació per a optimitzar els temps i les ubicacions més rendibles.
2 comentaris:
Al pati de l'escola de la meva filla, s'ha arribat a la conclusió que el melòman que paga 100 dòlars per anar a un concert, no agafa el metro... va en cotxe, o en moto... sobretot als USA.
Al matí, comentàvem ella i jo que si el músic hagués tocat un diumenge, quan la gent surt de passeig i no va amb presses, ni a treballar amb estress, probablement s'haurien aturat moltes més persones a escoltar per apreciar.
Tens raó, xurri, el meu càlcul no té en compte tota una sèrie de variables que, per altra banda, no sé si augmentarien o disminuirien els gaunys.
Espero que la temptació que tens es converteixi en pecat i facis l'equació i ens en donis els resultats.
I si en època de vacances fessim la prova personalment? Jo no toco cap instrument més que de manera autodidacta, però alguna cosa ens podríem inventar.
Ostres, violette, no sabia que el cas hagués arribat al pati de les escoles: és un bon senyal. I la conclusió em sembla encertada. Per cert, l'experiment del violinista em sembla un xic pervers
Segur que s'haguessin aturat més persones, cosa que no implica necessàriament que haguessin deixat més monedes. Per altra banda, unes notes soltes de vegades poden ser més suggerents que el concert sencer.
Publica un comentari a l'entrada