sempre la música

El dia s'acaba d'apagar entre els espetecs d'un clarinet.

Josep Pla: “Vaga pintura de Torroella de Montgrí”, dins Viatge a la Catalunya vella.


A l'estiu, més que mai, Torroella, que sempre ho ha sigut, és converteix encara més en una vila musical. Els forasters potser només es fixen en els aspectes més externs, el de les actuacions musicals a l'església o la la plaça, però els qui hi passem uns dies i els qui hi viuen tot l'any ens sentim envoltats de música: les notes de tenora que comencen de bon matí a la casa del costat en un assaig interminable, excessiu, fins a l'hora de dinar, la melodia dels alumnes d'algun curset que ignorem qui l'imparteix i que continuen fins a la posta, la sorpresa del cant coral d'uns altres alumnes que, a primera hora de la matinada, s'acosten pel carrer de casa i, després d'un crescendo, es van allunyant -samarretes negres i veus conjuntades que voldries eternitzar o gairebé-, cadascú a casa seva. I, més endavant, les sardanes llarguíssimes de festa major. I el ball melangiós de la vella orquestra a la nova -i ja vella- plaça de John Lennon. I els off festival I les músiques del món... I un no parar. I no donar-li massa importància a tot plegat perquè som a terra de músics i de músiques i és la quotidianitat.

I em sap greu no poder escoltar el diumenge -o sí?- la versió musical de les cartes meridionals de Pla, interpretades pel grup “Lisboa Zentral Cafè”, i no me'n sap tant no assistir a la projecció d' El cuirassat Potemkim, no per la música que interpretarà l'Orquestra Nacional Txeca, sinó perquè la pel·lícula, que indefectiblement associo a Miquel Porter-Moix, m'avorreix malgrat l'escena de les escales. Em vivifica escoltar en nit de juliol amb ventet suficient per recordar que estem en terra de vent, malgrat que sovint no sabem -tramuntana a part- d'on bufa l'aire ni si durarà gaire, les cançons de músics sense nom -perquè tot allò que no és de pagament sembla que no necessita gaires lletres ni despeses publicitàries inútils. Em reconforta escoltar els instruments i les veus i les llengües i l'harmonia, en tots els sentits, d'un basc, un valencià, una castellana i un occità. Entenc que no hi hagi a les primeres files de can Quintana cap autoritat i no em sorprèn no descobrir – tampoc no m'hi fixat gaire, és veritat- cap cara coneguda dels diaris: el que escoltem només és folklore i no surt als diaris; és tradicional i popular, no clàssic.

Abrevio. He triat dues interpretacions: una jota -és la jota també catalana? En parlarem en un altre moment- i una cançó de bressol que possiblement no aconseguirà fer dormir cap criatura, però, des de quan les criatures tenen ganes d'adormir-se?

Demano com sempre disculpes pel vídeo nevat, però a la meva càmera de butxaca no se li pot demanar cap miracle.




I si no sabeu què fer, recordeu que el festival continua i el vent discret -sigui quin sigui- no s'atura i ara mateix em porta les notes d'un acordió