25.9.09

la Mercè 2009

Com que ni l’altra ni l’un tenim ganes de fer el dinar i és la Mercè, recorrem a can Farga de la Diagonal.
Amanida de pop amb patates i amanida de pasta amb gambes: excessivament asèptiques.
Broquetes de porc ibèric amb samfaina: bé, molt bé la samfaina.
Pasta seca ( amb crema o cabell d’àngel): excel·lent.
El vi, Selección Peñón d’Ifach, d’Enrique Mendoza, regal de P: bé, però no sé si el més adequat.

Abans de dinar he mirat una bona estona la festa castellera de la plaça de Sant Jaume. Els castells, des del punt de vista arquitectònic, i les seves variacions no em criden especialment l’atenció, en canvi trobo extraordinària la capacitat de sacrifici dels seus membres, la seva interdependència, el ritme de les construccions, en fi, la sensació de tots en un que es traspua.

Tarda ensopida. Acabo mirant Afers Exteriors, de Miquel Calçada. Un dels catalans anglesos que l’acompanyen i l’informen és Salvador Macip. Em fa gràcia veure’l i escoltar-lo. Molt de ritme.

Baixo a la farmàcia a comprar “Menaven gel 1000”. Se senten les explosions del piromusical. Esclaten els focs efímers d’un color vermell fosc i brillant i envolten l’estàtua de Verdaguer, impassible sota la protecció de la seva capa verdosa.

Reapasso llibres de segona mà ja fullejats però no llegits. En un, completament nou, editat l’any 1949, trobo aquest magnífic ex-libris.





















Investigo. Segons Idescat hi ha actualment 12 Rocarols distribuïts entre el Barcelonès i l’Alt Empordà. De Josep Rocarol i Boada només trobo un esment a “La Vanguardia” amb motiu de la mort de la seva esposa. Imagino que la dona devia morir força jove i sembla que no tenien fills. Elucubro si era fill o parent de Josep Rocarol i Faura, escenògraf i pintor, autor d’unes memòries amb pròleg de Xavier Fàbregas. Em pregunto si Santiago Rusiñol pensava en ell en donar nom al personatge del doctor de Gente bien.












Imagino que si jo ara tinc el seu llibre és perquè Josep Rocarol i Boada és mort i els seus hereus es devien vendre –qui vol conservar paper?- la seva biblioteca. Penso que quan algú es vengui o llanci els meus llibres, la història d’aquest llibre s’haurà acabat perquè no imagino que ningú tingui cap interès per fullejar Cançons nadalenques del segle XV, de la col·lecció Els nostres clàssics, Editorial Barcino, a cura de Josep Romeu i Figueras. Tampoc ningú trobaria el meu ex-libris.

7 comentaris:

rhanya2 ha dit...

Vaig conèixer un senyor que tenia un jardí, una biblioteca imponent i una col•lecció de coses curioses i boniques. Cada dia ens portava regals: flors, llibres i alguna cosa més. Li dèiem que, amb ell, cada dia era Sant Jordi. I ell deia que no volia que els seus futurs hereters (uns nebots) es quedessin res quan es morís. No se'ls estimava. D'ell conservo un duro de plata, uns quants llibres impagables i un mapa antic. Les roses antigues del seu jardí de Vallcarca van perfumar durant mesos les nostres vides. Un dia ja no va tornar. Mai més.
Avui m'hi has fet pensar, Pere.

Júlia ha dit...

No era el piromusical... encara.

Pels encants he trobat llibres amb ex-libris però encara em fa més pena trobar-ne amb dedicatòries molt personals dels autors.

Sempre hi haurà algú amb interès per fullejar-lo, una altra cosa és que el pugui trobar amb facilitat.

Montse ha dit...

Com és que cada dia et trobo més romàntic? :D

i digues: què passarà amb els blogs, quan ens morim?

rhanya2 ha dit...

Sí, Arare. Jo també ho he pensat! Hem de deixar instruccions precises al testament...
:(

Ma-Poc ha dit...

Una troballa interessant... Jo també vaig passar el dia d'ahir fullejant llibres vells i mirant l'Afers exteriors...

jaka ha dit...

quin dinar mes bo !!!!

;)

miquel ha dit...

Bonica i romàntica història, Violette. Aquests objectes que de sobte ens fan recordar... i l'inexorable pas del temps (si és que el temps existeix)

Un testament blocaire...?

Tens raó, Júlia, només era el priemr assaig sense música... però també era bonic :-)
Si, sí, les dedicatòries, molt més personals en alguns casos, produeixen un sentiemnt de tristor.
Vols dir que es llegiran llibres en paper d'aquí ...?

Ah, Montse, sóc un romàntic a hores concretes, em sembla. De tota manera el pas del tmps ja ho comporta.
Bé, doncs haurem de fer una associació pel testament blocaire; encara que les coses efímeres també tenen el seu encant.

Com a mínim curiosa i suggerent, Ma. Aquest any encarà no he pogut fullejar els llibres del passeig de Gràcia. No sé si podré. Uf!

Els dos plats darrers, sí; els primers, no gaire. Ara miraré de tastar els de Mauri :-)
Ei, bones festes per santa Tecla, oi?