l'acompanyant

Tarda i vespre de compres -poques- i d'intents de compres -més- que ens porten des del Passeig de Gràcia fins a la Rambla i carrers adjacents. Com en qualsevol època de crisi, és a dir, d'anunci de la fi del món, la gent surt de casa disposada a morir matant en la mesura de les seves possibilitats i es fa difícil circular, fins i tot a peu.

Com que és el dia -ahir va ser el meu, sense resultats- de la Joana -per a ella mateixa i per complir amb els encàrrecs que li han fet-, aprofito les pauses d'emprovadors, de provatures i de preguntes per jugar amb la càmera, tot i que en algun lloc em criden l'atenció i em diuen que està prohibit fer fotos.
-...?
-Són les normes.
-Ah!

En un local del Bulevard Rosa (tampoc no es poden fer fotos al Bulevard) trobo una dependenta, no sé si uruguaina o argentina -potser del Paraguai, que mai no he sabut quin accent tenen- que, mentre la Joana va mirant bosses de mà, em demana la meva opinió sobre quin objectiu es podria comprar per a la seva Nikon. Li deixo fer unes fotos amb el meu i comentem detalls. Aprofito un moment de reflexió per fotografiar un gos, i la noia diu a una companya seva que l'acarona que s'aparti, que el que interessa és l'animal i no la seva mà. Jo no n'estic tant segur, la primera foto, amb l'element humà descontextualitzat, em resulta més inquietant, com si de sobte hagués aparegut una cosina de... com se diu aquell personatge de la família Addams? I encara neguiteja més quan, amb la pressa, la dependenta al·ludida s’oblida la mà sobre el cap del quisso. La tercera foto, que faig per complaure la dependenta fotògrafa, té poc interès, tret del que en pugui trobar l’amo del gos, que em somriu amb una complicitat que no voldria compartir.

Fem un intermedi a la plaça de sant Jaume per seguir la corrua circular sense principi ni fi que mira el pessebre de l'ajuntament. Com cada any, el pessebre és objecte de polèmica. Hi ha qui diu que què fa un caçador amb escopeta entre les figures de fa dos mil·lennis, que vaja badada amb aquest anacronisme. La gent parla per parlar, sense fixar-se que el que es pretén és reproduir aquelles posades en escena familiars en què els nens aprofitaven tot el material que tenien –molts clicks desmembrats en els darrers temps- per muntar una escenografia impossible però entranyable. Trobo que l'ajuntament ho ha aconseguit: el pessebre és, a escala gran, horriblement casola, de manera que tothom s'hi pugui sentir identificat.

Ja a les acaballes del tour, entrem a Massimo Dutti del Portal de l’Àngel. M’assec en la que deu ser l´única butaca de la botiga, just al costat de la caixa, i em distrec contemplant les anades i vingudes dels clients, més aviat clientes acompanyades, i decidint mentalment si acabaran comprant. Perdo força apostes. Ja amb la persiana abaixada, focalitzo l’anar i venir de les cinc o sis dependentes i els dos dependents que van col·locant amb diligència la roba dispersa i acaben de preparar la botiga per l’endemà. No crec que cap passi gaire de la trentena. Continuaran treballant a la mateixa botiga quan arribin als cinquanta? En fi, tampoc no em queda gaire temps per pensar en aquests assumptes perquè a través dels auriculars vaig seguint el partit. Quan sortim –som els darrers- van un a tres. Abans d’arribar a casa els del Barça hauran fet dos gols més. Tant de gol ja comença a avorrir.