20.12.10

l'acompanyant

Tarda i vespre de compres -poques- i d'intents de compres -més- que ens porten des del Passeig de Gràcia fins a la Rambla i carrers adjacents. Com en qualsevol època de crisi, és a dir, d'anunci de la fi del món, la gent surt de casa disposada a morir matant en la mesura de les seves possibilitats i es fa difícil circular, fins i tot a peu.

Com que és el dia -ahir va ser el meu, sense resultats- de la Joana -per a ella mateixa i per complir amb els encàrrecs que li han fet-, aprofito les pauses d'emprovadors, de provatures i de preguntes per jugar amb la càmera, tot i que en algun lloc em criden l'atenció i em diuen que està prohibit fer fotos.
-...?
-Són les normes.
-Ah!

En un local del Bulevard Rosa (tampoc no es poden fer fotos al Bulevard) trobo una dependenta, no sé si uruguaina o argentina -potser del Paraguai, que mai no he sabut quin accent tenen- que, mentre la Joana va mirant bosses de mà, em demana la meva opinió sobre quin objectiu es podria comprar per a la seva Nikon. Li deixo fer unes fotos amb el meu i comentem detalls. Aprofito un moment de reflexió per fotografiar un gos, i la noia diu a una companya seva que l'acarona que s'aparti, que el que interessa és l'animal i no la seva mà. Jo no n'estic tant segur, la primera foto, amb l'element humà descontextualitzat, em resulta més inquietant, com si de sobte hagués aparegut una cosina de... com se diu aquell personatge de la família Addams? I encara neguiteja més quan, amb la pressa, la dependenta al·ludida s’oblida la mà sobre el cap del quisso. La tercera foto, que faig per complaure la dependenta fotògrafa, té poc interès, tret del que en pugui trobar l’amo del gos, que em somriu amb una complicitat que no voldria compartir.









































Fem un intermedi a la plaça de sant Jaume per seguir la corrua circular sense principi ni fi que mira el pessebre de l'ajuntament. Com cada any, el pessebre és objecte de polèmica. Hi ha qui diu que què fa un caçador amb escopeta entre les figures de fa dos mil·lennis, que vaja badada amb aquest anacronisme. La gent parla per parlar, sense fixar-se que el que es pretén és reproduir aquelles posades en escena familiars en què els nens aprofitaven tot el material que tenien –molts clicks desmembrats en els darrers temps- per muntar una escenografia impossible però entranyable. Trobo que l'ajuntament ho ha aconseguit: el pessebre és, a escala gran, horriblement casola, de manera que tothom s'hi pugui sentir identificat.














Ja a les acaballes del tour, entrem a Massimo Dutti del Portal de l’Àngel. M’assec en la que deu ser l´única butaca de la botiga, just al costat de la caixa, i em distrec contemplant les anades i vingudes dels clients, més aviat clientes acompanyades, i decidint mentalment si acabaran comprant. Perdo força apostes. Ja amb la persiana abaixada, focalitzo l’anar i venir de les cinc o sis dependentes i els dos dependents que van col·locant amb diligència la roba dispersa i acaben de preparar la botiga per l’endemà. No crec que cap passi gaire de la trentena. Continuaran treballant a la mateixa botiga quan arribin als cinquanta? En fi, tampoc no em queda gaire temps per pensar en aquests assumptes perquè a través dels auriculars vaig seguint el partit. Quan sortim –som els darrers- van un a tres. Abans d’arribar a casa els del Barça hauran fet dos gols més. Tant de gol ja comença a avorrir.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

Calla home calla, que uns quants gols més no ens faran mal, que som d'haver patit molt alguns ;)

Ni punt de comparació, el quisso millor amb la mà :)

Ferran ha dit...

Increíble, jo que tinc problemes en fer dues coses a la vegada,i tu, passejes, compres, fas fotos,compares objectius, observes,fas estadística i a sobre escoltes el Barça.
Enveja, sense cap dubte enveja!

Francesc Puigcarbó ha dit...

a la tercera foto del gos ja no hi ha cap mà, suposo, espero i desitjo que no se l'hagués cruspit.

Mireia ha dit...

Calla!!!! Ja van bé, ja, aquestes golejades,

Molt bo l'inici del relat-post

Violeta ha dit...

Ostres, a mi em passa com al Ferran. Quin desastre de cap. Molt bon relat de la passejada. Molt entranyable, Pere.

Petons.

miquel ha dit...

Segurament, ara que ho dius, Clidice, vaig trobar a faltar el gol de Bojan, no el de Messi, que cal que descansi de tant en tant.
És que, què és un gos sense mà que l'acaroni?

Ei, Ferran, que vaig fent les coses ordenadament desordenades. L'únic que puc fer al mateix temps és escoltar el Barça -música celestial- i observar com gira el món.
Ah, no, comprar, no vaig comprar res, jo.

No et desvetllaré res, Francesc, perquè hi ha gent molt aprensiva, però observa com és llepa el morro :-)

Com tu diguis, Mireia, però ja posats a demanar, que les equilibrin més entre els dos temps.
Gràcies, és el que hi ha si vas al centre.

Ei, Violeta, que jo focalitzo poc, només el que se'm posa davant dels ulls, i encara.
Gràcies, maca.
Petons

Grigri ha dit...

voldria deixar un comentari sobre les fotos del gos.. en tot moment s'està posant un especial èmfasi en la mà però... i el gos?? heu vist aquest gos?? qui l'ha vestit així pobrissonet?? no fa cara de ser gens feliç aquesta bestiola.
Cap de nosaltres ho seria si ens passegessin pel Boulevard Rosa vestits amb un sac de farina..

miquel ha dit...

Tens tota la raó, grigri. Encara més, estic gairebé convençut que el gos tenia una cara ben diferent, més harmònica, abans que el vestissin d'aquesta manera. La crueltat amb els animals es manifesta de manera ben diversa.