Al Club Coliseum devia haver-hi, entre monàrquics i republicans, un terç de les butaques ocupades per a veure El discurso del rey. Vam entrar ja amb els llums apagats, mentre feien el tràiler d'una de les pel·lícules que estrenaran properament, Bienvenidos als sur, un remake de Bienvenidos al norte, un film fresc, encara recent i d'un notable èxit de taquilla, que narra l'aclimatació del cap d'una oficina de correus francesa traslladat en contra la seva voluntat a Nord-Pas-de Calais i el descobriment de les bondats de la seva gent i del territori; en la nova producció la història se situa a Itàlia i el joc és nord-sud. Si el cinema espanyol va llest, suposo que aviat veurem Bienvenidos al este, i se'ns presentarà un director d'oficina de correus traslladat, per exemple, de Segovia a Blanes.
L'experiència d'El discurso del rey va ser doblement gratificant. Per una banda, perquè a la sala, de files de butaques prou amples i pantalla gran, no vaig sentir ni olorar crispetes i, sobretot, perquè la pel·lícula em va semblar impecable des del punt de vista del desenvolupament de l'anècdota, de l'ambientació i del treball dels actors (el tour de force entre rei i logopeda, i quin Churchill més lleig, tot s'ha de dir). Fins i tot considero un encert el que alguns poden creure un defecte: el poc aprofundiment en el marc històric.
Avui a la tarde, Si la cosa funciona, de Woody Allen. El carpe diem directe, gairebé despullat d'ornamentacions, que connecta perfectament amb el meu pensament, amb una misantropia que no resisteix les proves reals.
A la nit, repàs d'un clàssic que l'any passat va complir 75 anys: La Kermesse héroïque en versió espanyola. La pel·lícula, una de els meues preferides, explica l'arribada de les tropes espanyoles comandades pel comte-duc d'Olivares, de nefast record a Catalunya, a una petita població de Flandes. Una obra mestra estrenada just quan comença la història d'El discurso del rey, és a dir l'any 1935. Una pel·lícula que encara ara es conserva perfectament i que és de visió obligada per a qualsevol cinèfil. Feminista? Col·laboracionista? Pacifista? Anticlerical? Avançada al seu temps, amb les tropes espanyoles marxant amb els canons dels mosquetons plens de flors, malgrat estar ambientada al XVII? I les reproduccions en moviment de les pintures de Jan Brueghel el jove... A Espanya no ens la van deixar veure fins l'any 1968, quin país! I quin plaer reveure-la! Algú s'atrevirà a fer un remake en color? Esperem que no.
L'experiència d'El discurso del rey va ser doblement gratificant. Per una banda, perquè a la sala, de files de butaques prou amples i pantalla gran, no vaig sentir ni olorar crispetes i, sobretot, perquè la pel·lícula em va semblar impecable des del punt de vista del desenvolupament de l'anècdota, de l'ambientació i del treball dels actors (el tour de force entre rei i logopeda, i quin Churchill més lleig, tot s'ha de dir). Fins i tot considero un encert el que alguns poden creure un defecte: el poc aprofundiment en el marc històric.
Avui a la tarde, Si la cosa funciona, de Woody Allen. El carpe diem directe, gairebé despullat d'ornamentacions, que connecta perfectament amb el meu pensament, amb una misantropia que no resisteix les proves reals.
A la nit, repàs d'un clàssic que l'any passat va complir 75 anys: La Kermesse héroïque en versió espanyola. La pel·lícula, una de els meues preferides, explica l'arribada de les tropes espanyoles comandades pel comte-duc d'Olivares, de nefast record a Catalunya, a una petita població de Flandes. Una obra mestra estrenada just quan comença la història d'El discurso del rey, és a dir l'any 1935. Una pel·lícula que encara ara es conserva perfectament i que és de visió obligada per a qualsevol cinèfil. Feminista? Col·laboracionista? Pacifista? Anticlerical? Avançada al seu temps, amb les tropes espanyoles marxant amb els canons dels mosquetons plens de flors, malgrat estar ambientada al XVII? I les reproduccions en moviment de les pintures de Jan Brueghel el jove... A Espanya no ens la van deixar veure fins l'any 1968, quin país! I quin plaer reveure-la! Algú s'atrevirà a fer un remake en color? Esperem que no.
6 comentaris:
Molt bona la kermesse, tot i que el record en general de la pel·lícula és vague. La vaig veure a Palma de Mallorca QUAN FEIA LA MILI.
No sabia que fossos grafitter conceptual. . .
La kermesse és una de les grans, efectivament, guanya amb els anys, i és que el temps és el millor crític. L'Allen ja em cansa una mica i la del rei és correcta i ben feta, molt ben ambientada i ben interpretada. Els anys també ens diran si és alguna cosa més.
Això dels remakes és una plaga bíblica.
comparteixo la teva opinió de "El discurso del rey". ara hi ha ganes de veure-la en versió original. i, amb "Si la cosa funciona", tens el riure assegurat amb la mordacitat de Woody Allen, ben esmolada.
petons :)
Doncs si la tornes a veure, Francesc, t'adonaràs que encara es manté ben viva.
únicament grafiter llibertari honorari :-)
Júlia, jo m'ho vaig tornar a passar molt bé amb la Kermesse i fins i tot vaig robar que alguns elements del discurs són prou actuals. ës veritat, l'Allen es repeteix, però jo continuo trobant-li la gràcia en algunes de els noves pelis. I ja veus, de momenet El discurso té quatre estatuetes de les bones, cosa que com a mínim la mantindrà en la història del cine.
Ah, els remakes... I per què sovint són pitjors que l'original?
Sí, és clar, anna, El discurso és una d'aquelles pel·lícules que cal veure en la versió original, però de moment m'esperaré.
En Si la cosa funciona, a més, el ritme funciona perfectament, i això sempre és d'agrair.
petons.
PERE, discrepo pel que fa als remakes, n'hi ha de tot, com també d'adaptacións llibre-peli. El que passa és que sovint no recordem el tema quan el remake és millor que alguna producció anterior o quan la peli és millor que no pas el llibre. Podria posar molts exemples.
Segurament tens raó, però jo sóc molt desmemoriat i recxordo únicament tres o quatre remakes pitjors que l'original, per exemple de pelis americanes que s'han basat en franceses.
I sobre les llibres-pelis, sembla que un cas conegut (crec que no he llegit els llibres) és el de Hitchcock.
Publica un comentari a l'entrada