diàlegs municipals

En aquella hora de sol que arriba a la finestra de què parlava l'altre dia, miro el plenari de l'ajuntament que retransmet BTV. Arribo a veure aproximadament l'hora final de les set hores que ha durat -déu meu, set hores! Si tothom sap que al cap dels tres quarts tothom va a la seva- i comprovo, en un exercici de resistència que qualsevol ciutadà ho hauria de fer al menys un cop a l'any, que el diàleg públic entre partits continua sent inexistent, temps inútil: tothom va a la seva, i interpel·lacions i respostes segueixen camins divergents o, dit d'una altra manera, els representants dels ciutadans monologuen sense cap pudor davant de les càmeres que els graven per acostar el govern de la ciutat als seus votants, donant per suposat que el que vol el votant de cada partit és sentir únicament la veu del seu votat. I si fos així? I si aquests diàlegs inexistents reflectissin la societat?

Vist el que he vist i escoltat, sento una admiració incommensurable pels periodistes capaços de treure l'entrellat de les intervencions i explicar-lo, sobretot explicar-lo sense un somriure escèptic. En aquest moment, jo seria incapaç de resumir el que segurament he sentit més que escoltat. Curiosament només puc recordar els moments feliços, aquells en què tots els participants en el ple estaven d'acord:

1. Concessió de la medalla d'or al mèrit cívic per a la botiga Santa Eulàlia , de Passeig de Gràcia, per haver aguantat durant força més de cent anys el seu establiment. Algun dia hi hauré d'entrar, encara que no sé si la meva curiositat serà ben atesa. Lloen els representants de tots els grups. Al galliner escolta el matrimoni propietari gairebé en solitari.

2. Suport institucional -lectura curta i poc compromesa- als pobles del nord d'Àfrica, amb esment especial a Líbia, que ara ha passat per davant d'Egipte en el rànquing de novetats.

3. L'ajuntament de Barcelona també “insta” les Generalitats catalana i valenciana a arribar a un acord de reciprocitat en l'assumpte de les seves televisions.

4. Emocionat comiat -sense límit de temps, que tothom és molt sensible als comiats- d'una regidora del PP que després de no sé quants anys d'aprenentatge municipal -regraciaments diversos, però sobretot a Fernández- es reconverteix en síndica de comptes, cosa que tothom augura que farà excel·lentment.

Ei, que consti que també he pescat a mitges algun dels diàlegs impossibles, com el que ha mantingut la representant d'ERC amb el representant del PSC per tal d'aclarir què es el que es considera mig nu a les ordenances municipals. Com que resultava impossible concretar el concepte, la representant d'esquerra acaba insinuant més o menys si és que els socialistes s'avergonyeixen de la nuditat dels cossos (que no és vegi cap segona intenció envers els cossos municipals). En fi, una intervenció que recordava la subtilesa d'algun diàleg de Plató que ara no sabria precisar. Ara mateix vaig a veure si localitzo la font d'inspiració; segur que els diaris ja en parlen.