10.2.11

Per a l'Aicard

Ei, Aicard!

Estic segur que ara ja saps si la lluna creix o es fa petita aquests dies. No cal passar-se hores i hores observant si fa algun canvi, només cal mirar-la i llegir la inicial que ens ensenya als qui la veiem des d'aquí baix. Però s'ha d'anar en compte, perquè la lluna, que és una mica inconstant (per què canvia tant, si no?) i molt de la broma, a vegades podríem imaginar que ens vol fer equivocar. Per exemple, quan té forma de C sembla que ens vol dir que està creixent, perquè la C és la primera lletra de créixer; doncs no, resulta que està minvant; i quan la mirem i llegim una D, no vol dir que està decreixent, és a dir, disminuint de mida, sinó que és just quan va fent-se més i més gran, fins que queda del tot rodona.

He pensat que els que vivim a la Terra tenim molta sort de tenir el Sol i la Lluna, perquè si no sabem què fer, podem fer una mirada al cel i ens distraiem una mica. És clar que al Sol, que és com una espècie de senyor molt seriós, no li agrada gaire que el mirin i per això ens enlluerna cada vegada que alcem la vista per veure on és. De tota manera, el Sol ens alegra la vida -no trobes que són una mica tristos els dies que els núvols l'amaguen?- i, sobretot ara, a l'hivern, ens dóna una caloreta que és molt d'agrair. I és sempre tan puntual: cada dia surt i es pon amb pocs minuts de diferència d'un dia a l'altre; encara que a l'estiu, com que fa calor, li agrada passar-se més hores al cel; en canvi, a l'hivern, ja et deus haver fixat que marxa més aviat, i això que se suposa que és ell l'amo de la calor.

Jo, ja t'ho dic, Aicard, trobo que la Lluna és més divertida i estimulant que el Sol; i potser ha de ser així, perquè sobretot es veu a la nit, que és quan la gent dorm, i ens ha de cridar l'atenció d'alguna manera. Per començar, al contrari del Sol, és molt poc puntual a l'hora de presentar-se. D'un dia a l'altre pot aparèixer amb una diferència de com a mínim mitja hora, i sovint ve una hora més tard que el dia abans. Ja veus, no li agrada gens la rutina i, a més, vol comprovar si realment tenim paciència per esperar-la, per allò que dèiem, que vol que tothom la contempli. I t'has fixat que a la seua superfície hi ha uns dibuixos que sembla que representin alguna cosa, però que en realitat són les seves muntanyes i els seus cràters? I has vist que algun matí, molt de tant en tant, sent enveja del sol i se li posa davant perquè des de la Terra no el puguem veure? Fa tantes coses la lluna mentre volta pel cel que una vegada al mes desapareix durant una setmana per recuperar forces. Llavors és quan ens deixa veure, millor que mai, tantes estrelles que no som capaços de comptar-les, i alguns planetes, com ara Júpiter i Venus,i, si mirem bé, alguna nebulosa, com la d'Orió.

Ostres, Aicard, ja sé que m'he allargat massa -i encara podria escriure molt més-, però és que la Lluna i el Sol i les estrelles m'agraden molt, i a vegades penso que com viuríem si no tinguéssim el cel i tot el que hi ha. Ja sé que t'havia de respondre la pregunta de l'altre dia, la que no sabia perquè hi ha moltes coses que no sé o que no recordo. Potser en aquest moment ja saps la resposta, però per si de cas et diré el que m'ha explicat un amic que sap com van aquestes coses. No sé si per casualitat hi haurà algú més que llegirà el que et diré i pensarà que tot això ho hauríem de parlar entre nosaltres, però com que no ho sabrem mai, tant me fa.

Anem al gra. Sembla que és molt fàcil d'entendre que els aliments sòlids i líquids que prenem per la boca fan cap a l'estómac i allí, després d'un tractament que anomenem digestió, van baixant pels budells fins que finalment deixen sortir les restes, allò que el cos no necessita, a l'exterior. I la pregunta que em vas fer tu era que molt bé, però a més de l'anus, també tenim el penis, que és per on surten els líquids; què passa amb els líquids? Doncs resulta que els líquids que bevem directament o els que porten els diversos aliments que mengem també ens baixen cap a l'estómac, però uns conductes molt menuts i molt abundants, que no sé si podríem veure a simple vista, els van recollint i els porten a la sang, que ja saps que no para de córrer per tot el cos. En un moment determinat, aquesta sang va a parar als ronyons, que s'encarreguen del procés de depuració, és a dir, de selecció, i el líquid que el cos no necessita l'envien a la bufeta , finalment, quan la bufeta comença a trobar-se plena és quan ens agafen ganes de fer pipí, i, apa, tot a fora. Més o menys va així, no sé si m'he explicat prou bé, per això et deixo aquest enllaç que espero que et vagi bé.

Ja acabo, Aicard, que quan començo a escriure, com que m'agrada, mai no trobo el moment de parar. Espero que algun altre dia, quan ens veiem, continuem amb més calma les nostres xerrades, que fins ara sempre han estat anant d'un lloc a un altre, com si fóssim la lluna o el sol o les estrelles.

Bona nit, Aicard i companyia.

9 comentaris:

Allau ha dit...

No sé exactament de què o de qui parles, però em sento implicat. Pels que mirem pel telescopi, caldria parlar també de les llunes de Júpiter, amb el permís de Galileu.

kika ha dit...

una classe magistral! i dius que hi ha coses que no saps? :)
l'aicard ja pot estar content! :)

Pais secret ha dit...

Jo hagués volgut un professor com tu, no em canso de dir-t´ho.

Sort que encara hi soc a temps de "llegir-te" algunes classes.
L´Aicard és molt afortunat.

Rita ha dit...

M'he imaginat asseguda al costat de l'Aicard, llegint-te atentament i aprenent coses.

Jo també hagués volgut un professor com tu! :)

Clidice ha dit...

I ves quin devessall d'informacions! :)

iruna ha dit...

ara mateix imprimiré les teues explicacions per a que demà (o a partir de demà, i a glopets, perquè com bé dius són llargues) l'aicard pugue llegir-les tranquil·lament.

aquella nit, si miraves la lluna, no era tan fàcil com pugue semblar segons les explicacions del "mestre" :) averiguar si la lluna creixia o decreixia. ni el truc de la C i la D invertides era prou clar, perquè se li veia un somriure, i la mare va pensar que potser més valia esperar uns dies, i nits, abans de repetir-li al fill aquella pregunta tan difícila del mestre, i dixar la lluna somrient encara una mica, fins que fos més senzill aclarir si creixia o s'enfosquia.

potser demà, llegint-te, si anem a buscar-la, podrem vore-la una mica més grossa que l'altre dia i segur que amb les teues paraules li agradarà anar veient com, "jugant jugant", se fa gran... i es fa petita.

les explicacions de la sang... uf! com a ell, també a mi em costa imaginar com l'aigua que bevem i que arribem a pixar tan clara, sembla ser que abans ha passat per la sang, que imaginem tan roja. i este pas tan misteriós des dels budells als ronyons, a través de la sang... quines coses tan curioses... :)

aquell mateix dia, mon pare, mentre li injectaven lo verí-medecina a sant pau, va fer com tu i va voler preguntar el dubte de l'aicard a algú "expert" que pogués donar-mos alguna resposta... va preguntar-ho a la infermera, i ella també li va dir això que tu expliques avui a l'aicard, que l'aigua i els líquids arriben als ronyons després de ser absorbits per la sang, que d'alguna manera és capaç de xuclar-la dels budells, perquè diu que l'intestí prim és especialment porós i permet filtrar el líquid per a que la sang se l'emporte, escampant-mos pel cos l'aigua necessària i depurant als ronyons la que suficient per a fer neteja i expulsar per la bufeta i la uretra la resta...

este lligam entre l'aparell digestiu i l'aparell excretor és el que mos faltava per a entendre-ho... ara, amb les explicacions fetes, la mare ha de reconèixer que encara li costa imaginar totes estes coses tan curioses que mos passen a les persones.

moltíssimes gràcies, pere, per tot.

l'aicard va estar content de poder passejar amb tu d'un lloc a un altre, amb prou calma, tot i trobar-se en una ciutat tan bulliciosa i immensa :)

una abraçada

pere ha dit...

Segurament ara ja saps de qui i de què parlo, Allau. Pels que mirem pel telecopi (refractor, reflector...? Seguiment equatorial, és clar) les llunes de Júpiter en nits d'hivern o d'estiu són una delícia que no sempre podem compartir.

Uf, kika, tantes coses que no sé i encara tantes altres que he oblidat i oblido cada dia!
Jo estic content de conèixer, poc, l'Aicard.

Ho dius, A., i t'ho agraeixo, però escriure aquí és més fàcil que parlar a l'aula. Qui sap si no et distrauries amb coses més interessants...
Però m'agrada que em llegeixis :-)
M'agradaria conèixer més l'Aicard, a qui endevino més que sé, tot i que intueixo que fa honor al seu nom germànic: espasa forta.

M'aclapareu, Rita. Gràcies. És fàcil parlar una estona amb vosaltres; el que costa és mantenir el ritme dia rere dia. Però això ja ho saps.

Ah, clidice, informacions velles i noves, algunes -no les del cel, és clar- recuperades per a l'ocasió.

Ai, iruna -cabells també de lluna-, va ser un plaer passejar una estoneta amb vosaltres, entre timideses, vitalitats i somnis. Un petit parèntesi entre la sensació, que a vegades exagero, de la rutina.
Saps, sí que ho saps, no importa gaire si la lluna creix o minva (ara ja es deu haver amagat i demà sortirà més gran), el que importa és saber-la i compartir-la o no.
M'agrada que el teu pare participi en la vostra festa que és la seva, i també que impliqués a la infermera en aquest misteri de la sang que dóna vida.
Una abraçada -i una mica de recança- a tu, a l'Aicard -ei, Aicard!- i a la Sara.

Violeta ha dit...

Ostres, Pere, quina explicació més bonica que li has fet a l'Aicard. A mi també m'hagués agradat de tenir un professor com tu, tot i que n'he tingut que m'han deixat molt bon record.

Una abraçada molt forta per tu. (També per la Iruna, l'Aicard i la Sara).

pere ha dit...

Els textos curts i amb públic que ve perquè vol són enganyosos, Violeta. El dia a dia és força més complicat. Però moltes gràcies :-)

Una abraçada, Violeta.