Per a l'Aicard

Ei, Aicard!

Estic segur que ara ja saps si la lluna creix o es fa petita aquests dies. No cal passar-se hores i hores observant si fa algun canvi, només cal mirar-la i llegir la inicial que ens ensenya als qui la veiem des d'aquí baix. Però s'ha d'anar en compte, perquè la lluna, que és una mica inconstant (per què canvia tant, si no?) i molt de la broma, a vegades podríem imaginar que ens vol fer equivocar. Per exemple, quan té forma de C sembla que ens vol dir que està creixent, perquè la C és la primera lletra de créixer; doncs no, resulta que està minvant; i quan la mirem i llegim una D, no vol dir que està decreixent, és a dir, disminuint de mida, sinó que és just quan va fent-se més i més gran, fins que queda del tot rodona.

He pensat que els que vivim a la Terra tenim molta sort de tenir el Sol i la Lluna, perquè si no sabem què fer, podem fer una mirada al cel i ens distraiem una mica. És clar que al Sol, que és com una espècie de senyor molt seriós, no li agrada gaire que el mirin i per això ens enlluerna cada vegada que alcem la vista per veure on és. De tota manera, el Sol ens alegra la vida -no trobes que són una mica tristos els dies que els núvols l'amaguen?- i, sobretot ara, a l'hivern, ens dóna una caloreta que és molt d'agrair. I és sempre tan puntual: cada dia surt i es pon amb pocs minuts de diferència d'un dia a l'altre; encara que a l'estiu, com que fa calor, li agrada passar-se més hores al cel; en canvi, a l'hivern, ja et deus haver fixat que marxa més aviat, i això que se suposa que és ell l'amo de la calor.

Jo, ja t'ho dic, Aicard, trobo que la Lluna és més divertida i estimulant que el Sol; i potser ha de ser així, perquè sobretot es veu a la nit, que és quan la gent dorm, i ens ha de cridar l'atenció d'alguna manera. Per començar, al contrari del Sol, és molt poc puntual a l'hora de presentar-se. D'un dia a l'altre pot aparèixer amb una diferència de com a mínim mitja hora, i sovint ve una hora més tard que el dia abans. Ja veus, no li agrada gens la rutina i, a més, vol comprovar si realment tenim paciència per esperar-la, per allò que dèiem, que vol que tothom la contempli. I t'has fixat que a la seua superfície hi ha uns dibuixos que sembla que representin alguna cosa, però que en realitat són les seves muntanyes i els seus cràters? I has vist que algun matí, molt de tant en tant, sent enveja del sol i se li posa davant perquè des de la Terra no el puguem veure? Fa tantes coses la lluna mentre volta pel cel que una vegada al mes desapareix durant una setmana per recuperar forces. Llavors és quan ens deixa veure, millor que mai, tantes estrelles que no som capaços de comptar-les, i alguns planetes, com ara Júpiter i Venus,i, si mirem bé, alguna nebulosa, com la d'Orió.

Ostres, Aicard, ja sé que m'he allargat massa -i encara podria escriure molt més-, però és que la Lluna i el Sol i les estrelles m'agraden molt, i a vegades penso que com viuríem si no tinguéssim el cel i tot el que hi ha. Ja sé que t'havia de respondre la pregunta de l'altre dia, la que no sabia perquè hi ha moltes coses que no sé o que no recordo. Potser en aquest moment ja saps la resposta, però per si de cas et diré el que m'ha explicat un amic que sap com van aquestes coses. No sé si per casualitat hi haurà algú més que llegirà el que et diré i pensarà que tot això ho hauríem de parlar entre nosaltres, però com que no ho sabrem mai, tant me fa.

Anem al gra. Sembla que és molt fàcil d'entendre que els aliments sòlids i líquids que prenem per la boca fan cap a l'estómac i allí, després d'un tractament que anomenem digestió, van baixant pels budells fins que finalment deixen sortir les restes, allò que el cos no necessita, a l'exterior. I la pregunta que em vas fer tu era que molt bé, però a més de l'anus, també tenim el penis, que és per on surten els líquids; què passa amb els líquids? Doncs resulta que els líquids que bevem directament o els que porten els diversos aliments que mengem també ens baixen cap a l'estómac, però uns conductes molt menuts i molt abundants, que no sé si podríem veure a simple vista, els van recollint i els porten a la sang, que ja saps que no para de córrer per tot el cos. En un moment determinat, aquesta sang va a parar als ronyons, que s'encarreguen del procés de depuració, és a dir, de selecció, i el líquid que el cos no necessita l'envien a la bufeta , finalment, quan la bufeta comença a trobar-se plena és quan ens agafen ganes de fer pipí, i, apa, tot a fora. Més o menys va així, no sé si m'he explicat prou bé, per això et deixo aquest enllaç que espero que et vagi bé.

Ja acabo, Aicard, que quan començo a escriure, com que m'agrada, mai no trobo el moment de parar. Espero que algun altre dia, quan ens veiem, continuem amb més calma les nostres xerrades, que fins ara sempre han estat anant d'un lloc a un altre, com si fóssim la lluna o el sol o les estrelles.

Bona nit, Aicard i companyia.